Á LA MEMORIA

DE MA INOLVIDABLE FILLA

NA JOSEPA ESCANELLAS Y SERRA

 

Perdudas las il-lusions

Y acabada m’ alegría,

Escolta tu, amada mía,

L’última de mas cansons,

Que mon pobre cor t’envía.

 

Trist las flors per tu sembradas

Contempland l’altre matí,

Aquellas flors tan amadas,

Que d’el sol d’Agost calradas

Ja’s comensan á marfí,

 

Vaig dirme: D’aquest roser

Qu’amb anhelo ella cuydá,

Alegre y pompós durá

El Maig la rosa primer,

Y ella ja no la veurá.

 

Pero jo sé que no’s morta,

Y el moment suspir ansiós

De son abrás carinyós,

Puix la mort sols es la porta

D’un mes allá venturós.

 

Y al cel la mirada alssand,

A un núvol bla[n]ch que daurand

Anava l’alba goijosa,

Rissuenya, felis, gloriosa,

Ta imatge’m quedí mirand.

 

Qu’ axi á vegadas texeix

Mon afan dolsa visió,

Pero mes suvent succeheix

Qu’ ab qualssevol impresió

Mon sentiment reverdeix.

 

El rossinyol que festíu

D’el torrent dal una planta,

Ahon té son amat niu,

Sos plers ó sas glorias canta

En clara nit d’el estiu;

 

De las fullas d’el jardí

L’apacibble, suau remor,

Qu’ á n’el pasar per allí,

Desperta tarde y matí

L’oratge afalagador,

 

Sembla qu’ el temps ditxós van

A ma vista de[s]plegand,

Que tu entre naltros estavas,

Y ma delicia formavas

El cor de tots alegrand.

 

¡Qui haguera dit, vida mía,

Que de ta vivacidad,

Qu’ embelesat ‘m tenía,

Tan pronte no quedaría

Sino un recort adorat!

 

Sols Deu sab ab quin fervor

Día y nit li demaní

Que no t’apartás de mí,

Pero ¡ay! no era un sér tan bo

Destinat per’ está aquí.

 

Com d’el vel que la ocultá

La mariposa se’n va;

Puras conservand sas galas,

T’ánima extengué las alas

Y á la Gloria se’n torná.

 

El doló inmens, l’agonía

Que llevó yo vaig sentí,

Explicarse no podría,

Ni sé com no va finí

M’eczistencia el mateix día.

 

Qu’ ara, de tu separat,

Com aquell arbre he hi quedat

A n’el que furiós arranca

De cruel vent un embat,

La mes ufanosa branca.

 

Pero en mitx d’el desconssol

Que ma ventura arruina,

Benehesch la llum divina

Que mon cervell com el sol

En día clar il-lumina.

 

¡Pobre ánima qu’, abatuda,

Sent de la dubta ’l fibbló!

Prega tu á Nostre Senyor,

Que de tan fatal cayguda

Sempre lliure ‘m vegi jo.

 

Perque si la fe perdés

¡Oh bon Deu! ¿qué de mi fóre

Quan per alivio digués

A mon cor que tant l’anyore:

Ja no la veuré may mes?

 

Lluny de mí las ruins doctrinas

Fruit d’el orgull malehit,

Que per tots s’han espargit,

Novas coronas de espinas

Per’ un cor qu’ está afligit;

 

Lluny de mí la vana ciencia

Qu’ al home aparta de Deu,

Vull com tu en santa innocencia,

Viure ferm en la creencia

Que vaig vertí en el cor teu.

 

Y en aquelles nits tan bellas,

Quand un conssol demanand

Mos ulls alssi á las estrellas,

Vull podé dir: Darrera ellas

L’amor meu m’está esperand.