S’Aufabaguera

 

       Sementer des Dijous Sant,

       bé ha cundit aquesta anyada.

       ¡Quina vista regalada

       ses ufabagueres fan!

 

Com un ventai magnífic, davant es balconatge,

s’obri sa meraveia d’aquest únic paisatge:

s’horitzó de montayes, clapetjades de pins,

sa planura florida, horts, casàlits, molins,

un eixam de barquetes dins sa calma adormides,

veles blanques que arriben  o se’n van mar en dins.

 

       Per sa veia serventa,

       sobre tanta hermosura

       culmina sa ventura

d’aquestos cossiets. Devota, pacienta,

       els entra cada dia,

       els rega en sa vesprada,

       i, fent-los companyia,

       e-hi resa i e-hi somia,

dins s’altíssim misteri de sa nit estrellada.

       Son esperit,

       que ha embadalit

       aqueixa flaire pagesa,

       frueix quant pot sa tendresa

       des temps i de l’infinit.

       ¡Oh recorts de la infantesa!

       També allí una ufabaguera

       guaitava en es finestró,

       vora una clavellinera

       sembrada dins un gerró.

       La sembrà sa majoreta,

       aquella bona veieta

       tan xalesta i remendosa,

       tan devertida i tan neta,

       que filava amb sa filosa

       i esgronsava es infantons,

       i era un broll d’experiències,

       vides de sants i sentències,

       romansos i oracions.

I es conte aquell d’un fii de Rei i una fadrineta...

       «Catalineta, Catalineta:

       ¿quantes fuies té la ufabaguereta?»

Amb gonelles negres, faldellins nevats,

mantellines blanques, mantons virolats,

balons blancs, justets afiligranats,

       tot endiumenjades,

passen ses pareies pes camí de missa;

       ses embotonades

       i ses emprendades

       fan llembretjadissa;

des fadrins i atlotes bull sa rigadissa

com un torrentó per dins una canyà.

       Elles en sa mà

       i ells en es capell

       o dalt sa polsera,

       no els manca un clavell

       o un petit ramell

       d’una ufabaguera.

       I un ramellet n’estrenyien

       aquells ditets encreuats

       d’un ubatet, que planyien

unes dones endolades i uns homens encaputxats.

 

       ¡O terres llunyanes!

       Floretes boscanes

que saben es somits de ses pastoretes;

       cases escampades,

       tan blanques i netes;

       flaires perfumades

       que es boscos envien,

amb un misteriós místic remoreig;

portitxols que dormen com un safareig;

       llumetes que guien,

       campanes que sonen,

       penyals que retronen

       batuts per la mar;

dolç cantussolet d’una xeramia

que riu i que plora, veu de melangia

que dins de sa fosca s’allunya i se’n va.

Vel·les hivernenques vora sa flamada

que dóna gombol, alegria i llum...

i esquita ses cames i ompli es uis de fum;

       riques joies d’or;

       rumbosa cantada

de mots xacoters que cascabelletgen

gloses inflamades d’amor que espiretgen

i dolces i amargues arriben al cor;

       nits a sa païssa,

       fresca xerradissa

de sa gent que parla cavant terç avall,

nits de festeig, matins de porfessó, tardes de ball...

       Tota sa visió

       de la pagesia,

       per ella anyorada

       i per mi estimada

       amb delectació,

perquè és vida, goig llum i poesia

i el cor hi batega de la pàtria mia,

       tota ella surgeix

       sublim i floreix

       davant sa mirada,

       dormida i certera,

d’aqueixa veieta que resa i somia

aspirant s’aroma d’una ufabaguera.

       I frueix encara

       una altra visió

       més pura i més clara,

       que amb més abundor

d’encants i tendreses ‘riba en el cor seu:

       la Mare de Déu,

la Verge d’Agost, per qui ella prepara

aqueixos cossiets, amb un dolç somriure

       que fa oblidar es viure

       i ompli s’esperit,

       li agraeix s’ofrena,

       que aquesta novena

       lluirà es seu llit.

 

¡Oh, tants de rics que en mig de s’or!

buscant de goig una carrera,

       de mil en mil,

no saben com omplir son cor,

¡quan tanta ditxa verdadera

li pot donar a un ànima humil

un planteret d’ufabaguera!