Bme-1816-3

Pereta:    Mare de Déu santíssima, que embuiat que s’és posat es ram!

Libori:     Lo mateix que moltes tenen els cabeis i sa consciència.

Pereta:    Tu estàs molt sèrio avui, Libori, i em parles amb mals modos.

Libori:     Així com t’estim i es mestre veig que també et fa s’aleta, tenc fel i vinagre per tots els meus sentits i potències. I, així,  debana i callem.

Pereta:    Anda, tonto qu[e] ets. Quant tu arríbies a conèixer sa meua vertadera estimació, de joneions per terra me has de demanar més perdons que no hei ha estels en el cel.

Libori:     Calla, que ets una falsa.

Pereta:    I tu, un ximplàs.

Libori:     I tu, una embustera.

Los dos: I tu, tu...

               (Surt mestre Roc a l’antiga.)

Roc:        Així, així, feis-ne d’esvalot. En ne girar jo s’esquena, ningú fa res. Jo vos tenc en aquest bodegó només perque en tingueu ànsia i vos dic i torn dir que no vui que sols    parleu mitja paraula.

Libori:     També, privar-nos de rallar és una cosa del dianye.

Roc:        Llengueta, sempre llengueta. Calla brivó i fé feina. No em fàcies fer un desbarat si no vols que alci un bòtil i t’obri es cap.

Pereta:    Vaia, vaia, i per què tant?

Roc:        No cridis d’aquesta manera que em provoques jo no sé en a què, perque sembla que  t’interesses a ser la seua protectora sempre que mos agatinyam.

Pereta:    Així com no té pare ni mare, jo l’empar.

Roc:        I jo tampoc no en tenc, dolenta, i no m’empares a mi encara que vegis que em muir.

Pereta:    Tractau de deixar-mos, vós ara, en pau i quietud.

Roc:        Així, així, apreta. És impossible, segons veig, que no tenguis dues llengos.

Libori:     Una només en té.

Roc:        Idò, escapçada.

Pereta:    (A part)  Sa teua, vei podrit.

Roc:        Anem, callem un i s’altre. Enllesteix, tu, prest aquest barrilet; i tu, Pereta, acosta aquí una cadira i embolica’m un poc aquests cabeis, cara de serafí. (Se asseu.)

Pereta:    (Pentinant-lo.)  Ara m’amoixa i encara no hei ha dos minuts que me ha dit mil insolències.

Roc:        Mira, ma fia, sa malícia i es vi fan perdre algunes vegades es judici a un homo i deim mil coses qui después mos sap greu; açò ja és passat. Oh Pereta, tu ets s’estel de s’auba, sa flor des girasol i sa nineta des meu ui!

Pereta:    Visca molts anys, visca molts anys!

Libori:     (A part.)  I tu, pobre Libori, mor-te de gelosia. No; si prenc sa destral d’estallar llenya  pot esser que los fàcia saltar es cap a tots dos.

Roc:        Ai Pereta, que fas una oloreta d’espígol qui tornes l’ànima dins el cos!

Pereta:    És que vos he perfumat sa vostra robeta.

Roc:        Mira, tant preciosa ets que mereixeries estar tota rodada de diamants com a peres.

Libori:     (A part.)  I tu, de barrils de pólvera.

Roc:        Qu[e] és que dius?

Libori:     Jo ja m’entenc i Déu també m’entén (Treballa amb ràbia.)  Tan, tan, tan, tan, tan, tan.  D’enveja i gelós, me sent abrassat.

Roc:        Calla, que no vui que cantis ni que rallis.

Libori:     Això ja és tema. Idò, ni cantar ni rallar?

Roc:        Ni una cosa ni s’altra. Tracta de callar i fé feina i tenir-me ànsia dels bòtils.