Bme-1816-3 Pereta: Mare de Déu santíssima, que embuiat que s’és posat es ram! Libori: Lo mateix que moltes tenen els cabeis i sa consciència. Pereta: Tu estàs molt sèrio avui, Libori, i em parles amb mals modos. Libori: Així com t’estim i es mestre veig que també et fa s’aleta, tenc fel i vinagre per tots els meus sentits i potències. I, així, debana i callem. Pereta: Anda, tonto qu[e] ets. Quant tu arríbies a conèixer sa meua vertadera estimació, de joneions per terra me has de demanar més perdons que no hei ha estels en el cel. Libori: Calla, que ets una falsa. Pereta: I tu, un ximplàs. Libori: I tu, una embustera. Los dos: I tu, tu... (Surt mestre Roc a l’antiga.) Roc: Així, així, feis-ne d’esvalot. En ne girar jo s’esquena, ningú fa res. Jo vos tenc en aquest bodegó només perque en tingueu ànsia i vos dic i torn dir que no vui que sols parleu mitja paraula. Libori: També, privar-nos de rallar és una cosa del dianye. Roc: Llengueta, sempre llengueta. Calla brivó i fé feina. No em fàcies fer un desbarat si no vols que alci un bòtil i t’obri es cap. Pereta: Vaia, vaia, i per què tant? Roc: No cridis d’aquesta manera que em provoques jo no sé en a què, perque sembla que t’interesses a ser la seua protectora sempre que mos agatinyam. Pereta: Així com no té pare ni mare, jo l’empar. Roc: I jo tampoc no en tenc, dolenta, i no m’empares a mi encara que vegis que em muir. Pereta: Tractau de deixar-mos, vós ara, en pau i quietud. Roc: Així, així, apreta. És impossible, segons veig, que no tenguis dues llengos. Libori: Una només en té. Roc: Idò, escapçada. Pereta: (A part) Sa teua, vei podrit. Roc: Anem, callem un i s’altre. Enllesteix, tu, prest aquest barrilet; i tu, Pereta, acosta aquí una cadira i embolica’m un poc aquests cabeis, cara de serafí. (Se asseu.) Pereta: (Pentinant-lo.) Ara m’amoixa i encara no hei ha dos minuts que me ha dit mil insolències. Roc: Mira, ma fia, sa malícia i es vi fan perdre algunes vegades es judici a un homo i deim mil coses qui después mos sap greu; açò ja és passat. Oh Pereta, tu ets s’estel de s’auba, sa flor des girasol i sa nineta des meu ui! Pereta: Visca molts anys, visca molts anys! Libori: (A part.) I tu, pobre Libori, mor-te de gelosia. No; si prenc sa destral d’estallar llenya pot esser que los fàcia saltar es cap a tots dos. Roc: Ai Pereta, que fas una oloreta d’espígol qui tornes l’ànima dins el cos! Pereta: És que vos he perfumat sa vostra robeta. Roc: Mira, tant preciosa ets que mereixeries estar tota rodada de diamants com a peres. Libori: (A part.) I tu, de barrils de pólvera. Roc: Qu[e] és que dius? Libori: Jo ja m’entenc i Déu també m’entén (Treballa amb ràbia.) Tan, tan, tan, tan, tan, tan. D’enveja i gelós, me sent abrassat. Roc: Calla, que no vui que cantis ni que rallis. Libori: Això ja és tema. Idò, ni cantar ni rallar? Roc: Ni una cosa ni s’altra. Tracta de callar i fé feina i tenir-me ànsia dels bòtils. |
Scripta online > Scripta menorquina >