Bme-1915-2 Menorca ha sigut molt pobre com es en recorts molt rica, i eixa herencia inapreciable l’hem de tení’n gran estima. Los qui vejérem el sol de la terra menorquina per la primera vegada al començ de nostros díes, tots tenim dret a la font d’hont brolla la poesía de les seues tradicions o de sa historia senzilla.
Cada vegada que’l pa honra la taula beneída com sacrament sustanciós qu’he de pendre amb ma familia, ressucita el pensament la falcada ja extingida de les «espigoladores» qu’al camp en l’istiu sortíen. Eren joves menestrales qu’en pajeses convertides, derrera dels segadors eixecaven les espigues, eixes espigues deorades que tenen la plata dintre i que, bones com el pa, el pa ens donan cada día. Eren també tendres nenes i desemparades viudes les que per entre el rostoi anaven buscant la vida. Cantant cansons amoroses mescla d’alegres i tristes, anaven formant «manades» més grosses o més petites segons les mans y les manyes que cada una tenía; i un cop lligades ben fort amb senyal que permitía sebrer l’espigoladora qui havía format la lliga, eran deixades a terra per ser més tart recollides. Com flama devastadora qu’el camp arrasés un día, les faus de los segadors del blat la tanca aclarían; i les espigoladores cansades, mes no rendides, afanyoses procuraven no quedarse enderrerides. ¡De quina manera el sol buscava les cares fines per esmostaír les roses que d’enveja l’engroguían! Pero ellas se venjaven buscant la sombra el mitxdía per fugir del enimic més terrible que tenían. I l’enimic era el sol, ¡el sol, que la llum envía i qu’ al ivern el buscam per animar nostra vida! Allavores descansaven i la menja repetían de pa i senzill companatje que prest la siesta paía. S’eixicaven, i altre volta, sonmioses o desxundides, acudían a la feina que durava com el día. Arribada de la nit l’hora encar no definida si es alegra, per la pau, o es, per la soledat, trista, després d’un menjar senzill com complicada es la vida, naven a buscâ ‘l descans en el porxu o la paíssa. Algunes, les que més prop treballaven de la vila, deixant lo camp silenciós, al enfosquirse partían i anaven a casa seua a descansâ amb la familia, que les altres solament veure en les festes podían. Aixís l’espigoladora passave la nit i el día durant les llargues senmanes de la sega beneída. I al final de la jornada, qu’entre ‘l goig i la fatiga, acabava casi sempre lligant dos cors que sufrían, les pobres treballadores per sabrós premi tenían el serral de les «manades» per cada una recollides. |
Scripta online > Scripta menorquina >