Menorca ha sigut molt pobre

com es en recorts molt rica,

i eixa herencia inapreciable

l’hem de tení’n gran estima.

Los qui vejérem el sol

de la terra menorquina

per la primera vegada

al començ de nostros díes,

tots tenim dret a la font

d’hont brolla la poesía

de les seues tradicions

o de sa historia senzilla.

 

Cada vegada que’l pa

honra la taula beneída

com sacrament sustanciós

qu’he de pendre amb ma familia,

ressucita el pensament

la falcada ja extingida

de les «espigoladores»

qu’al camp en l’istiu sortíen.

Eren joves menestrales

qu’en pajeses convertides,

derrera dels segadors

eixecaven les espigues,

eixes espigues deorades

que tenen la plata dintre

i que, bones com el pa,

el pa ens donan cada día.

Eren també tendres nenes

i desemparades viudes

les que per entre el rostoi

anaven buscant la vida.

Cantant cansons amoroses

mescla d’alegres i tristes,

anaven formant «manades»

més grosses o més petites

segons les mans y les manyes

que cada una tenía;

i un cop lligades ben fort

amb senyal que permitía

            sebrer l’espigoladora

qui havía format la lliga,

eran deixades a terra

per ser més tart recollides.

Com flama devastadora

qu’el camp arrasés un día,

les faus de los segadors

del blat la tanca aclarían;

i les espigoladores

cansades, mes no rendides,

afanyoses procuraven

no quedarse enderrerides.

¡De quina manera el sol

buscava les cares fines

per esmostaír les roses

que d’enveja l’engroguían!

Pero ellas se venjaven

buscant la sombra el mitxdía

per fugir del enimic

més terrible que tenían.

I l’enimic era el sol,

¡el sol, que la llum envía

i qu’ al ivern el buscam

per animar nostra vida!

Allavores descansaven

i la menja repetían

de pa i senzill companatje

que prest la siesta paía.

S’eixicaven, i altre volta,

sonmioses o desxundides,

acudían a la feina

que durava com el día.

Arribada de la nit

l’hora encar no definida

si es alegra, per la pau,

o es, per la soledat, trista,

després d’un menjar senzill

com complicada es la vida,

naven a buscâ ‘l descans

en el porxu o la paíssa.

Algunes, les que més prop

treballaven de la vila,

deixant lo camp silenciós,

al enfosquirse partían

i anaven a casa seua

a descansâ amb la familia,

que les altres solament

veure en les festes podían.

Aixís l’espigoladora

passave la nit i el día

durant les llargues senmanes

de la sega beneída.

            I al final de la jornada,

qu’entre ‘l goig i la fatiga,

acabava casi sempre

lligant dos cors que sufrían,

les pobres treballadores

per sabrós premi tenían

el serral de les «manades»

per cada una recollides.