Pere Ballester: Els peixos de la mar menorquina

Bme-1914-9.3

              Dita albufera ès abundosa en llisses, llóps, anguiles, oradelles i altres peixos. De lluços se‘n agafen pòcs, tal volta per que habiten enfòra de la costa; no son grossos; se té com peix de mitjana calitat, perque no ès fi—me sembla—com el que‘s menja a Barcelona. es rap, també pòc abundant, se considera aqui un dels peixos més inferiors. No hi ha llangostins a ses nostres aigües (fòra de qualque exemplar molt raro) essent aixis que son tantes i tan copióses ses espècies de crustacis mengivols, des de se gamba, s’ermitá i varietat de crancs, fins se cigala qu’els fornellers coneixen per tèta, se cranca, de llargues cames, es gruman, de ferotjes mordales, i se llagosta, valiós article de se nostra exportació. Se sardina, gustosa per a menjar cuita en es caliu o en es forn, quan ès engreixada dins es port de Mahó, no existeix mai grossa a ses nostres aigües. Abunda moltissim bona part de s’any, com també s’alatxa: aquesta ès més ordinaria i indigesta. Mercè a s’art de faro, se‘n pesca avui de molt grossa d’alatxa, amb tal cantitat qualque vegada, de no poderla traginar ses barques. ¿Sería bona s’alatxa per a fer-ne pinxes o mariquites? S’aladròc, petit peix de bolitx, fa molt bones anxoves.

            Els pescadors, lo meteix qu’els aficionats que siguin una mica intel·ligents, saben quina calitat de terreno vol, en son temps, cada classe de peix de fons.

            Es peix blanc—orada, variada, mabre, esparrai, morruda—lo mateix que ses llises i llóps, congres i anguiles, rascles o escorpres, i tota mena de cría que‘s diu peixetó, ténen tiranya a n’els ports i cales abrigades. D’açò vé se malicia contra els bolitxers, sobretot de ses agafades d’aquests peixèts. Molt afectats els pescadors a n’es diminutiu, els nomenen oradélla, pagellèt, pagrexòl, esparraió, variadó, rascló, sarcotéll, obladinyòla, serranúll, roquerí, etc., i a ses pesqueres de llissa, orada, variada y oblada, ahont son se desesperació dels aficionats, perque‘s menjen pes cami els bons, o sia s’èsca, els maleim amb es nom despreciatiu de menjó.

            Imprevisió humana! Aquelles covenades de petits peixos agafades antany, que no serviren més que per a fer-ne bròu, (molt o pòc tolerades, segons els ports i cales) serien o podrien esser els mòlls, ses orades, ses variades, els pagells, els pagres, els dentols d’enguany.

            Ja n’hi ha, per açò, de peix menút que‘s pòt bolitxar sense perjui: es jonquéti ès mènja delectable d’hivern i, segons els estudis del Sr. Ferrer, rès se pert agafant-lo, perque ès cria de sardina que emigra i desapareix a l’alta mar. Lo mateix, o poca diferencia, quèp dir des jerricó (jerrèt petit).

            Els mòlls se troben en es tall, entre s’arena i s’alga o se roca, segons siguin de fanc, cranquers o de roca. Es lo més apreciat i, quan no vénen parelles de bòu, lo més constant dels nostros mercats. Quan ses parelles vénen n’hi ha aplèndi uns quants dies, casi tots petits, i després passen a esser article de luxo. Una caliuada de mòlls a se platja, després de se llevada d’auba o d’ajeguda, ès se golosia més preciada pels qui ho han provat. Persones pòc menjadores se’n berénen un quèn (quatre) de bona mida, quan a câ-seua no passarien d’un o dos.

            En es blanc s’hi troben els raóns, amb cara de peix japonès i dents que arriben a s’òs; els llengados i pedaços, fins com es raó; els dragons, ses salta-bardisses, o rates com diuen els fornellers, ses fragates, aranyes blanques i aranyes de cap negre, de púes pròu terribles per a fer perdre un dit; els gatóns i gatvaires, bons per a fregir una volta escorxats; se retjada i varietat de bastina com s’escursana, dolénta i de púa també terrible, se gèrnera, s’angel, es clavell i altres alimanyes per s’estil, de quines qualquna n som vista que no baixava de 12 arrobes i en duie dins sa ventresca més de mitxa de peixos no peits. Se seua caròta semblava un plè de lluna en caricatura.

            Per entre ses roques, a pròp de se voréra, estan a la guait se morèna i es congre.

            També hi habita es cabòt de roca. De cabòts n’hi ha varietat i abundancia per tot arrèu: cabòt berrubès, xuclador, d’alga, amb banyes, inglès o vermell, mucós, etc. Mon company de pesca els prefereix frits a molts d’altres peixos escullits; però, fòra dels de roca i dels inglesos, son els ilòtes de ses pesqueres, casi tan odiats com es morèt, se vaca-serrana, s’uòt i es vistós vit d’en gahona que de rès serveixen.

            Se morèna, riquíssima amb caldera, ès molt temuda per animals i homos: sas dents, en es dir dels pescadors, ténen verí. Ella i es póp, altre malfactor universal, perque per tot trèsca i a tothom dóna caça, son es terror de ses colonies pacifiques. Allá se van en valentía: morèna i póp no respecten ni es pescador; ho som presenciat en quant a se morèna: no voldria presenciar-ho d’un póp que fós de grandaria. Passà per cosa certa que’s póp malla se llagosta; aquesta malla se morèna i se morèna malla es póp. Pòt esser-ho cert, atèses ses armes i defenses de cada espècie. Es interessante se brega, a bordo, de s’homo amb es póp: mentre es póp amb sos tentaculs fa prèsa en els braços des pescador, aquest li dóna un mòs entre els dos ulls, deixan-lo al acte estramortit. Es congre, se morèna i es póp se fan aqui de moltes lliures, sobretot es congre.

            Ses barbades son se casa natural des peix de barres (orada, variada, morruda, sarc, cántara, etc.). S’orada amb son paladar enmacát escarda un gravadó (escopinyèta gravada).

            Els forts i altines o forteses son propis per a doncelles (de vius colors, que quan son mascles se diuen caracus de rei ) vaques, serrans, grivies (d’un vert preciós) i roquers. D’aquests darrers n’hi ha varietat: tórts, massòts, tur-massòts i bavais.

            Ses rascles i caròtjos, d’aspecte formidable, púes doléntes i carn molt substanciosa, recomenada per a malalts i bons, viuen entre recòtes, com també se mòllera i s’escorbai, saborós solament en temps de ciréres. A Ciutadella a n’es caròitg li diuen ròtja, i a Fornells a s’escorbai, puós (de pói, per raó des parasit que duen tots aferrat). Ses picadures de caròitg i rascla, abans de llevar-los ses púes perilloses, donen generalment un malestar molt gran; hi ha pescador qui se’n desespera; altres se‘n sénten pòc. Una nit me va picar un carrotgí que a se llum de se lluna havía confús ab un anfossòl: rampes i engalavernament des braç fins es colso, i a se mix-hora bò, com si rès hagués passat. A Mallorca s’apliquen damunt es pic un trosèt de banya de céro, preparat—crec—amb fórmules cabalístiques. Els pescadors per instint hereditari se posen es dit ferit a ses parts, en cèrca d’amoniac, i s’orinen damunt se ferida. Hi havia en es mercat de Mahó una venedora, honrada, però tan compassiva que prenía devall sas faldes tota má ferida d’aquest peix. Encara que li deien de mal nom se patrona bestia, sempre fonc respectada i benvolguda dels de s’ofici. Se conta que una vegada necessitá son remèll per a un dit seu, picat de rascla, i li va resultar una metzina per trobarse en mala setmana. Per a tota mena de ferides de púa o dent de peix se tenia gran fè amb ses llengües de Sant Pau, fòssils—segons creuen—que‘s troben amb freqüencia i passen per dents d’antediluvians. Avui se va preferint es flasquèt d’amoniac a bordo.

Comments