Miquel Eugeni Caimaris: La rosa del Penedès

Bme-1882-2

LA ROSA DEL PANADÉS.


  ¿Per qué suspirant lo còr

Miro del pòbre donsell

Y plorosos los seus uills

Perderen lo fòch primer?

¿Per qué antes ple d’ alegria

Y tan trist àre lo veix?

Es que la sòrt l’ ha portat

Al jardí del Panadés.

 

  Y entre las hermosas flòrs,

Que brillan en lo verger

Va veurer una punsella

Qui se obria en un roser,

Y desde á las horas trist

Va suspirant lo donsell...

Que també tenan espinas

Las rosas del Panadés.

 

  Plòra, plòra trovador,

Qu’ es ta ferida molt cruél,

Y enmatsinen los aromas

Que ta rosa despedeix;

No miris mes la punsella

Qui se obra en lo vert roser,

Que son rosas encantadas

Las rosas del Panadés.

 

  Canta, canta, trovador,

Canta lo seu cutis vert

Que ya may cap papallona

Ha profanat ab son bés:

Y ella ’t dará per escuts

Los perfums que despedeix,

Qu’ es molt tendre aquella rosa

Del jardí del Panadés.

 

  Rompie lo noble infansó

Cent llansas en los torneix,

Per guañyar banda brodada

Per la dama qu ’il te pres...

El trovador per sos cànts

Tanta glòria no apeteix,

Sols vòl una flòr cullida

Del jardí del Panadés.

 

  Qu’ esta flòr allí criada

Te mes estima per éll,

Que las bandas y coronas

Guañyadas en los torneix:

Y posantla sobre el còr

Qui de pur amor lateix,

Formará la sua ditxa

La rosa del Panadés.

 

  Y fins que la flòr hermosa

Logria cullir lo donsell,

Serán dos fònts los seus uills

De llàgrimas y d’ amarg fèl.

Y no es estrayñ lo seu dòl,

Ni el seu amor estrayñ es,

Qu’ esta rosa es Catalina

                                                        La Reina del Panadés
Comments