Llorenç Lafuente: Llengua menorquina

Bme-1933-2

                Jo et vull sonar, oh llengua de ma terra!,

com si fossis un orgue, amb cor i mans,

perquè sapin lo molt que t’he estimada

mos parents, mos amics i mos paisans.

Vull que mos sentiments i mes idees

brollin del cor embolicats en tu.

Lo que jo et tenc clavada dins mon pit,

jamai del tot s’ho pensarà ningú.

Tens s’harmonia d’aquesta illa dolça

que s’ajeu en es llit d’aquesta mar;

tens sa llum d’aquest sol mediterrani

que escaufa suaument sense abrusar.

 

            Ets sa veu dets antics conqueridors

            que aquí clavaren sos penons cristians;

            ets s’oració que de sos llavis durs

            vingué a parar als actuals infants.

            Ets es so de cançons i codolades,

            de coberbos, històries i glosats;

            ets s’esperit de ses passades coses

            que reviu com en somnis endaurats.

 

            Ets es misteri de ses coves fondes,

            i des clapers, dets antigots llunyans,

            des talaiots, ses taules i navetes

            que foren obra d’ignorats gegants.

 

            En tes ales arriba fins a noltros

            s’alè de s’envellida tradició;

            i són tos mots com a rellam clavat

            en es terrer variat d’aquest illó.

 

            Amb ell, com un mosaic d’acolorides

            pedres, triades amb bon gust i amb art,

            se treballaren menorquines joies

            que pot esser s’estimaran més tard.

 

            En tos modismes, concentrada ciència

            de s’enginy i de s’eima popular,

            s’hi veu es suc de sa filosofia

            que s’aprèn a sa vora de sa llar.

            I si poemes grans no et regalaren,

            per manca de conreu, tos literats,

            ni es grau universal de literària,

            no los culpis a ells, oh malanats!

            Feren lo que pogueren per alçar-te

            de t’abandono i de ton llarg desmai;

            però deixar de respectar-te, llengua,

            i d’estimar-te molt, oh no! jamai!

 

Pobra i humil com ets, i apesarada,

sones tan dolça i tan suau per mi!

Encara que ningú te vengui a veure,

jo, llengua de ma terra, som aquí.

Som aquí, prop de tu, pobra velleta;

            veig que ets altres a lloure van pel món.

            Jo sec devora tu a sa foganyeta

            i com no tenc res més, mon cor te don.

            Es nostros sentiments juntats caminen

            i jo crec que jamai se desfaran.

            Si tu m’estimes lo que jo t’estim,

            tos llavis poc a poc me dictaran.

            A ton dictat senzill, tot encantat,

            mes líriques estrofes escriuré

            i un petit monument a ta dolçura

            en tos mots com a còdols t’alçaré.

Comments