Josep Tudurí Moll: Religió

Bme-1923-2

                                                                            RELIGIÓ

                              I

¡Gracies, Senyor, que ‘m feis conexe

   la dolsa grandesa

   d’aquest Temple gran;

   d’aquest Temple d’inmensa volta blava,

   augusta, excelsa, eternament variant!

¡Gracies, gracies, Deu meu, que ‘m feis conexe,

   amb íntims sentiments de magnitut,

   vostre inefable Esencia

   omplint, per tot, per tot, l’inmens espai;

   vostra Esencia subtil, arreu estesa,

   amb una majestat qui dona esglai!...

 

                              II

¡Damunt d’aquesta terra,

   y baix del ample firmament,

   bé n’hi ha d’aguyes gótiques

   que fan brunzir el vent!...

¡Aquí y allá espargides,

   el sol morent

   bé n’il-lumina de voltes benehides,

   cases de Deu vivent!...

Son los tendres Sagraris del gran Temple

   que, baix la blava volta, dilatada,

   contenen la penyora consagrada

   d’un misteri d’amor, gran, infinit.

¡Dins copes d’or, a Deu, petit, petit!...

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

¡Humans, humans,

   veníu-hi tots los qui petjau la terra,

   los qui sentiu palpits arcans,

   veníu-hi prest, correu a l’hora d’auba,

   al misteri d’amor dels cristians!

 

                              III

El Temple hermós de la natura,

   quant se fa nit,

   té un astre bell que l’il-lumina,

   amb una llum molt fina,

   qu’ umpl de pau divina

   tot el meu pit.

¡Oh culte etern, jamai minvat!

   per suplir els himnes de la terra,

   qui entre les ombres dormen,

   té sembrada d’estels l’inmensidat.

¡Hores de quietud! Llavors lo Temple

   está ple de sagrada soledat,

   y un silenci gran, religiosíssim

   fa batre ‘l cor, d’un ritme solemníssim...

¡Oh, la nocturna majestat!

¡Oh pau!¡oh deliciosa vaguedat!

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

El Temple august de la natura

   un’ hotja té qui s’alça tots els díes, d’Orient,

   y es llumínica y pura,

   y hermosetja valls y comes, de Llevant fins a Ponent!

Tota sola ella s’axeca,

   tot muntant...

   tota sola ella s’acota,

   tot baxant,

   diu qu’al pujar amunt, amunt

   se va oferint al Creador,

   diu qu’al baxar avall, avall,

   lo va adorant, amb gran fervor...

¡Al mirar-la, com canten els pajesos!

¡Cantau, cantau

   oh gent asprosa!

¡Oh moradors del camp, cantau, cantau,

   alçant les mans y ‘ls ulls, devots,

   que‘l Temple gran de la natura,

   no te, segú, mes dignes sacerdots!

 

                              IV

Baix de la volta gran,

   vaguem els homos, com sentint un trist anhel:

   errants per planes y montanyes altes,

   vant mirant la terra y vant mirant el cel...

¡Mirau-lo!... que‘l cel blau es dolç y tendre!

¡Mirau-lo! humans!

   que la terra y el cel, allá hon s’abracen,

   vos diuen, amb veu fonda, quant s’enllacen:

   ¡siau cristians!

Comments