Joan Benejam: De com vivien els pobres

Bme-1909-1

De com vivían es pobres

            Ni quedan ja molt pocas de cases amb ses portas y finestras pintadas d’aumangra, finestras amb un sol vidre y damunt se barane colque test d’ahont surtía un clavalliné ó una mauvarose.

            Aquestas cases  solían ser baixas y ets habitans durmían devall taulada: es pis era de trespol casi sempre; per cas raru se hi veya enratjolat. Bona part d’aquestas cases de que feym relació, tenian pati bastant gran y dins es pati hi solía haver colque abre que per lo regular era un ginjolé.

            Lo més sencillament vivía se gent pobre, y molt pochs milloravan amb es temps de posició; es á dir, que es qui naxía pobre hu era tota se vida. Ets oficis estavan agremiats y cada un tenía es seu sant á ne qui dedicavan una festa una vegada cada any, es dia que li tocava.

            Es bressés tenían per advocat á n’el Cel á sant Isidru y á santa Escolástica; es teixidors á sant Lloanart; es sabatés á sant Pere Martir; es fustés á sant Joseph; es ferrés á sant Eloy, etcétera. Encara es poden veurer ses insignias de cada ofici, calcadas á  ses llanternas que surtan á se professó d’es Divendres Sant. Es de-cap-vespre de se festa tots ets agremiats se reunian per nombrá es sobreposats d’es gremi y passavan beguda, colque vegada d’aiguardent y ficas secas.

            Se clase mes numerose era se gent del camp, perque falta d’industria exportiva de cap casta, la major part de jovent es tirava á se terra ó á la má. Ses donas no tenian cap ofici mes que manetjá se gua ó es fus: ó cusian ó filavan. De teixidors l’any vint s’en contavan á Ciutadella prop de cent.

            Quant arribava es temps d’es segá, casi tots es menestrals deixavan ses sehuas eynas, per agafá se fáus, perque en s’estiu se feyna mancava y es jornals sempre eran curts. ¿En voleu d’espiguladós y espiguladoras? Atlots y atlotas, jovenetas y hasta donas fetas, tot-hom acudía á n’es llochs per rumandra dins se pahisa, y de bon demati arreplegá ses espigas que’ls hi queyan á n’es segadors. ¡Ditxós aquells ó aquellas que podian anar devant!

            Però venía un mal any y tot era miseria. Es jornals mancavan, es blat s’encaría, y com de malas anyadas n’i hagué bastantes en es temps que anam recorrent, figurauvos com vivían es pobres.

            Se gent petita anava á cercá llensons y cascunias per saciá se fam, ses donas pastavan farina d’ordi, perque á la case hi hagués un tros de coca beta, y quant aquesta faltava feyan un tiá de segó bullit sense més ingredient que se sal, y alló se hu feyan passar p’es coll amb algunas táparas, si’n tenia, ó si no, amb porros ó porradells que casi may faltavan. Si un atlot podia arreplegá un tronxu de col, s’el menjava d’amagat, perque no li disputasin, y aixó que amb un sol dinè haguera pogut comprar fruyta d’es temps á tant y voletti.

            En certa ocasió va venir un barco carregat d’una cobertada de garrovas abeuradas d’aigu salada, y es van depositá á se Planada, perque es secassin, quant una partida d’afamats se hi varen tirar demunt, y feynas hi va haver per salvar le mitat de ses garrovas.

            Se mehua avia cantava:

     «Ja hu dirá qui será viu

     Com hu passavan es pobres,

     De favet y de garrovas

     Per poder passar s’estiu.»

            En temps d’es frares, á ses portas d’es convents, demunt mitj-dia, hi acudian falcats de donas y atlots, cada-hu amb se sehua olleta, per una cuarada de sopa, y apurat estava es germá Chech de San Francesch quant surtia amb se caldera per repartí se sopa y veya qu’aquella es buydava y molts de pobres se n’havian d’anar mal satisfets amb s’olleta buyda.

            S’estat económich de Ciutadella dependía de ses bonas ó malas anyadas y lo que’s diu se balansa comercial mos era poch favorable fins que´s va extendre se fabricació de calsat per s’illa de Cuba. Com per tot-hom hi havía feyna de sabaté y d’aquest ofici es treyan bons jornals, es dublés se van escampá per tot y amb aixó va millorá se situació d’es pobres deixant molts d’ells d’anar á captá.

            Abans ses escalas de ses cases de senyors estavan plenas de pobres qu’esperavan asseguts que un criat surtigués, quant li venía bé, per donarlis una petita llimosna. De vegadas per un dutblé tenían qu’esperá una hora.

            Atlots y hasta bregants fets agafavan un tros de pa y seba y s’en anavan á dur un feix de llenya, quant mancava se feyna en el camp, y tot es de-cap-vespre els se podían veura allargats á ses costas de se murada sense sebre que fer de se sehua òssa.

            Es vespres, moltas donas, pobres vergonyans, s’amparavan de se fosca y embulicadas amb un tros de chal s’en anavan de porta en porta, y fent un baday á cada una, deixavan sentir una veu llastimosa que deya:

            —Germenets del bon Jesús; un bussinet de pá, que no tenim res que sopá aquesta santa nit.

            ¡Quantas vegadas, essent jo petit, sentía aquella veu que’n feya tremulá se pell! Per ferme perdra se pó, mumare en solía dir: —Joanet, ves a donar aquet trós de pa á se pobre veyeta que plora.

            Y jo hi anava amb es cor dins es puny, y abans d’arribá á se porta j’allergava es bras tan com podía, y de-vegadas sentia s’impresió d’aquella ma freda que´m feya pendra un bon esglay; pero rebía un «per amor de Deu sía», y entrava victoriós dins es menjadó com si hagués escapat d’un gran perill.

            Perque hi havía casus en que no eran pobres es qui captavan es vespres de porta en porta, sino gent mal intenssionada que donava colque susto.

Comments