Jaume Ferrer: Cartilla del dialecte menorquí

Bme-1858-12.2

Quertille des dielecte menurquí

 

            Fins are, per epêndrer es menurquí, em egud de seguir dós quemíns mólt upusads y qui nó cunduexen e un metéx fi. Per mèdi de se cunverseció y trattu emb es nostrus peisans, sebem es menurquí exí com se parle evui díe; y mediant ets eleménts escrits de que mus servim, eprenim un altre llenguatje qui nó cunsone eczactemént emb es nostru. Cuant vulem escríurer, u em de fér en quetelá, velenciá o bé questellenisant ses nostres espressións; però, si nó’n sebem en menurquí, qui’s es perlar que més usam, com n’em de sêbrer emb un altre llenguatje qui, e més de ser distint, nó’l prectiquetjam casi mai? Per pruduirmós bé en menurquí questellenisad, es precis cunêxer s’etimulugíe de tóts es térmes menurquíns y questellans; per espresarmós bé en velenciá o quetelá, es indispensabble sêbrer es modu com están cunstruides tótes ses peraules velencianes o quetelanes; y noltrus, nó solemént querexem en general de tóts equets cunexeménts, sinó qu’esteim despruvists de réggles propies. Res d’estrañ es, per lu tant, que pusem desberats e nes nostrus escrits, que mus espressem emb un llenguatje qui nó’s velenciá, quetelá, ni menurquí, y qu’escriguem tant diferéntmént uns dets altres.

            Com equeste petite pruducció nó’s altre cose q’une quertille, nó deurie cuntenir més réggles que ses precisemént necessaries per epêndrer de llegir; nó ubstant, crec que contribuirá e fér més eceptable es mètedu que prupos, si, per escríurer de se menére que perlam, eñedesc ses siguénts:

            Primére. Méntres nó tenguem dicciunari, en lloc d’enar e cercar s’etimulugíe de ses nostres peraules e nets altres llenguatjes, lu cual es sumemént difícil per se generelidat, cunvé escudriñar ses lletres en que les prununciam y escriurerles segóns es queracte propi des nostru dielècte.

            Segóne. Per sêbrer quines són ses vertedéres lletres finals d’equelles peraules equebades en cunsunants qui e primére viste nó’s poden cunêxer bé, mus veldrem des derivads. Exí per escríurer castig, cric, lletj, témps, cep  y estimad, veént qu’es séus derivads són: questigar, crique, llétje, tempural, cepet, estimade;  y nó questicar, crigue, llétxe, temsural, cebet, estimate, puserem per lletres finals g, c, tj, mps, p  y d, epesar de que entre cric  y crique  i agi se diferèncie de c  y q;  pués per reó des dós sunidus de se c, se quenvien dites dues cunsunants mólt frecuéntmént.

            Tercére.  Com ses vucals qui verien, an d’estar pruvistes sémpre dets eccénts currespunénts, per puder gusar des séu propi so, y com tótes ses peraules tenen tembé s’eccént especial qu’an estebblèrt e cade une s’us y custum, es llenguatje menurquí, e fi d’evitar se cunfusió que pruduirie tante copie d’eccénts, á instituid que,

            Ses peraules derivades, si nó ténen es séu eccént propi demunt ses metéxes vucals qu’il duen en ses primítives, sufrexen en dites vucals equests canvis: Si són a, é, è. quéden cunvertides emb e;  com se veu en pestete, pestar, pestedó, pestére,  qui prucedexen de paste; erbete, erbulari, erburisar, erbote,  qui pruvénen d’érbe; y tenet, tenére, tenot, tenetjar,  qui deriven de tè. Però, si dites vucals són o, ó,  se cunvertexen emb u;  com s’ubsérve en pulissó, pulissete, pulissade, pulissunade,  qui vénen de pòlisse;  y butade, butete, butasse, buté,  qui deriven de bóte.

Comments