Deseado Mercadal: Vogamarins a duro la dotzena

Bme-1984-1

Vogamarins a duro sa dotzena

Anant un diumenge a passetjar per es carrers d’Alger, va cridar s’atenció d’en Mevis i na Nena una parada de venda de marisc instal·lada a un cap de cantó.

Era un espècie d’armari amb prestatges on, dins de paneres, hi havia escupinyes llises, romeres, caragols de tap, ostres importades de Normandia i crancs.

No van veure, clar està, ni dàtils, ni peus de cabrit, ni escupinyes gravades, espècies tan saboroses que se troben en es port de Maó. Si mateix, com a bons menorquins, els feia il·lusió veure aquells productes de la mar.

Mentres estaven mirant, sa fieta va reparar amb una panera que estava en terra i tot d’una va exclamar:

—Miri, mon pare, són vogamarins!

Na Nena i en Mevis van pensar que estarien per vendre com a esca però vet aquí que amb açò va arribar una senyora encapellada que va demanar una dotzena d’aquelles bolles negres carregades de punxes que tantes molèsties donaven a aquells que volien prendre banys per Cala Rata o Sant Antoni.

Es venedor va escullir es més grossos i els va colocar amb molt de mirament dins una aluda de paper gruixat. Sa clienta va donar cinc francs —un duro com diuen també es moros— i se’n va anar ben satisfeta. Na Nena i en Mevis se van mirar esbadalits. Després, se van informar que ets algèriens se menjaven es vogamarins com si fos bresca de mel, xapats per enmig i amb unes gotes de llimona per damunt. I també van sebre que qualsevol que per la costa prop d’Alger volgués arreplegar vogamarins, se’n veia negre per omplir un paneret.

Capetjant, capetjant, mentres continuaven es passeig, en Mevis anava dient per ell mateix:

—Si jo pogués fer un viatge cada setmana i carregar una barca de vogamarins de Menorca, me faria ric en quatre dies.

Comments