Cosme Parpal i Marquès: Poesia popular menorquina

Bme-1906-3.2

Es glosadors són gent d’es poble, pagesos, que molts d’ells no saben escriure, mariners, que no coneixen ses lletres, ferrés, carretés o fustés, que no tenen instrucció. Hi ha que cercar-los, no a Mahó, ciutat cosmopolita, sinó a la pagesia o en colque poble de s’interior de s’illa, principalment a Alahó, terra clàssica de glosadors, perque tal vegada es, també, poble clàssic d’es vi menurquí, ja que es vi y sa guiterra van inseperables des glosats. Hi ha glosadors, també, a ses poblacions grans de Menorca, però es que escriuen y fan imprimí gloses per vendréles, no són propiament glosadors, sinó desgraciats versificadors que aprofitant qualsevol fet, unes eleccions, unes festes, etcètera, escriuen versos ab forma de glosas que vènen després pes carrés.

            Aquests no són glosadors, ni glosas lo que fan, perque ses glosas no són fetes per un poeta sol, són fies de sa baraha entre dos o més glosadors, sense preparació, improvisant y cantant ses improvisacions, que no se escriuen y, en general, se perden.

            A vegades es lloc hont se glosa es una taverna. Es taverné, mirant es seus interessus, cerca dos glosadors y anuncía per un dia determinat, casi sempre un dissapte, es glosats. Y entre ses botes de vi, mitg a les fosques, ab quatre taules mal fetes y dues dotzenes de cadires, se seuen es glosadors un devant s’altre, y en mitg d’ells es guitarré, y comensen a glosà sobre un tema que es taverné es li dona quan comensa sa festa, animant ses glosas ab gots de vi, ab que obsequía a n’es poetes populars.

            Però ses verdaderes glosas, ses més inspirades, són ses que es recitan an es llocs, al camp, per pagesos, quan tot es alegría, no ficticia, sinó alegria veritable, que donà sa festa des segà, ses mesurades, ses purquexades, etc. Són festes ab que es pagesos celebren una bona anyada, es fruits de trabais de tot un any. Devall ses purxades, asseguts en terra o en bancs de pedra o demunt selles o ubardes, o en tamburets de bove, entre fandango y fandango, entre cansons bilingües, de tonada semblant a sa jota, sa escolta an es glosadors que acompanyats de sa guiterra comensen ses seves glosas ab imprecacions com aquesta:

Déu me dó sabiduría

pera poderme esplicà...

 

y tot-d’una ve sa enunciació de lo que serà glosat y comensa sa escomesa.

            Ses ventatges e inconvenients des matrimoni, si es milló sé pagès que mariné, si sa dòna es bona o dolenta, si hi ha Déu, y tants altres asuntos, són ses tesis de ses glosas. Comensa es primer glosadó una glosa, que rebat s’altre, contestant aquell an aquet y de aquesta manera se va glosat, se va de escomesa a escomesa, sempre ab es rum, rum de sa guiterra, es passa sa bota de mà en mà y s’aprovació des públic. També hi ha glosats, no ja en forma dialogada, sinó dramàtica. Me contava un amic meu, no fa gaires dies, que aquet istiu, va presenciar ell un glosat de set glosadors que representauen marit y mullé, pares d’un y de s’altre y un capellà.

(...)

Comments