Àngel Ruiz i Pablo: Materna

Bme-1911-2

            Materna

            Cada dijous dematí,

quan senyalava’l vigía,

ab lo vermell banderí,

que lo correu ne venía,

una doneta ja anciana,

qui guaytava hores abans

aquells senyals llunyadans,

s’en anava á la barana,

y allí fent una rialleta

de sencillesa y candor,

esperava, la pobreta,

veure passar el vapor.

S’el mirava fixament

fins que ’l veya, sensa treva,

y s’en tornava á ca-seva,

sempre dolça y mig-rient.

A voltes, colca vesina

escometía á l’anciana.

¿Qué tal, tia Catalina,

ja veniu de la barana?

―Idó, ja ho veus: no es vingut.

Dijous qui ve ja vindrá,

pero de tant de mirá

qui hi era m’ha parescut.

 

Vint anys feya que l’anciana

anava, dolça y somrient,

á guaytar á la barana.

Vint anys que á son fill ausent

creya veurer entrá al port.

Ningú coratje tenía

de dirli lo que ’s sabía:

que lo seu fill era mort.

 

Fins el día que morí,

fent sa rialleta, l’anciana,

cada dijous dematí

s’en anava á la barana.

Comments