Bme-1911-2 Materna Cada dijous dematí, quan senyalava’l vigía, ab lo vermell banderí, que lo correu ne venía, una doneta ja anciana, qui guaytava hores abans aquells senyals llunyadans, s’en anava á la barana, y allí fent una rialleta de sencillesa y candor, esperava, la pobreta, veure passar el vapor. S’el mirava fixament fins que ’l veya, sensa treva, y s’en tornava á ca-seva, sempre dolça y mig-rient. A voltes, colca vesina escometía á l’anciana. ―¿Qué tal, tia Catalina, ja veniu de la barana? ―Idó, ja ho veus: no es vingut. Dijous qui ve ja vindrá, pero de tant de mirá qui hi era m’ha parescut.
Vint anys feya que l’anciana anava, dolça y somrient, á guaytar á la barana. Vint anys que á son fill ausent creya veurer entrá al port. Ningú coratje tenía de dirli lo que ’s sabía: que lo seu fill era mort.
Fins el día que morí, fent sa rialleta, l’anciana, cada dijous dematí s’en anava á la barana. |
Scripta online > Scripta menorquina >