Tractat d’astrologia

Bm-1500-9.2

a)                                                                             Senyals del temps

(...)

També sabràs i has de mirar quant lo Sol ix; i si eixirà clar sens círculo nigú, demostra temps clar i serè; però quant ell eixirà ab cércol i lo cércol serà de diversos colors, o de color vermell com a foc, i los raigs qui eixiran, demostra que farà molt vent aquell dia. D’estes ciències, molts n’hi ha qui l’entenen. I quant el Sol se pondrà i se montonaran vora ell molts núvols negres, senyal que l’aigua farà en la nit o lo sendemà. I quant la Lluna aportarà uns círculos verds i gros alderedor, senyal que en la matinada o en lo sendemà plourà ab vent i aigua plujosa; i quant aportarà un gran cércol com una era, farà vents grans al cap de quatre o cinc dies si lo cércol dura poc, i si lo cércol dura molt, que seran 3 o 4 dies, farà lo vent gran al cap de 7 o 8 dies, i aigua a la darreria del vent. I quant les esteles corren de diverses parts, llençant-se, farà vents i grans tempestats i aigües furioses. I quant les esteles corren, que totes van a una part, d’aquella part vindrà lo vent. I quant tronarà de mati nada, farà vent aquell dia. Molts altres senyals hi ha que poria molt bé donar, així com dels bous com miren envers lo cel és senyal que prompte plourà, i quant los corps, aucell de ploma, fan esquadró i van cridant molt prompte serà l’aigua; quant les grues volen alt, senyal d’aigua. Molts altres senyals hi ha, que seria no mai acabar. E tornem a nostro propòsit, car estos vents i tempestats i llamps són més forts i més perilloses dabaix de la tòrrida dins de los tròpicos, que no en altres parts. Has d’entendre i saber que, aquestes tempestats, ho causen les vapors de la terra, que són calents i freds, i també de les de l’aigua de la mar, de les quals s’engenren nuvolats d’esta manera. Així com lo Sol fer amb los seus raigs sobre la Terra o en la mar, la força dels seus raigs, que són calents, fan eixir les vapors de la humitat de la Terra i de la mar ab lo vaho qui ix de l’aigua calenta, i d’estes se fan unes congelacions ane que anomenen núvols, i estos núvols munten en alt per les regions de los elements, fins que arriben a la regió de lo aire, qui està ajuntat a la regió del foc; i com lo aire està encès del foc, arriba an el nuvolat ab la vapor humida i freda qui va ab lo núvol de l’enquantre de lo aire calent i del vapor humit i fred qui va en lo nuvolat; causa aquell gran remor, de què naixen los trons i llamps i abaixen a nosaltres; i n’hi ha que són majors i menors, los trons i llamps, i quant majors més forts i més ficts: son les vapors qui van en los nuvolats; i quant més munten a lo aire, més és encès, així com se pot veure per un ferro calent que posen en l’aigua freda: si lo ferro és molt calent i l’aigua molt freda, fa gran remor en lo enquantre, i llancen de si com a raigs de foc, encesos; i si lo ferro és poc calent i l’aigua no és molt freda, quan lo llancen en l’aigua fan poca remor; i així ho fan les vapors humides i fredes qui van en los nuvolats quant peguen i s’hi encontren en l’aire calent; però si ells són molt secs i l’aire en què s’enquantren és molt calent, los trons i los llamps que es causa l’enquantre i remor que nos trameten són forts i grans; i si les vapors qui aporten los nuvolats no són molt secs i l’aire en què s’enquantren no és molt encès, los trons i los llamps no són molt forts, sinó ximples, que sentim poca remor; a les vegades és tan poc, que a penes se senten en la Terra. I d’aquí se segueix que en l’equinoccial i dins dels tròpicos el Sol està amb sa força: lo seus llamps feren amb molta furor en la terra i en la mar; i com la terra qui està dabaix l’equinoccial és més humida, la força del Sol fa eixir les vapors grans en cantitat i grosses, i com lo aire en aquella part està més encès de foc que no en les altres regions, quant los vapors tan grossos qui van en los nuvolats feren en lo aire molt calent, que és en aquesta regió, en lo enquantre d’ells, se causa tan gran roïdo i tants grans llamps a los qui ho senten que lo cel se vol rompre i obrir, i dura molt bon espai a causa de la grossedat de les vapors; i són tant prests i tant furiosos, que los navegants tenen necessitat d’amainar les veles en veure congelar-se los nuvolats de los vapors, perquè si esperaven lo enquantre d’ells i de les tempestats, són tant prestes i tant furiosos, que no los donen lloc per a abaixar les veles, i, trobant-los amb les veles altes, los trastornen a les naus o se rompen les veles; i per no tenir coneixement d’açò s’han perdudes moltes naus en les Índies orientals, qui estan dabaix de la tòrrida. (...)

 

b)                                                                       Com neixen les fonts i rius

        Lo modo que dóna aquell gran filosof Aristòtil de saber les aigos a on són, ni en quina manera són fetes les fonts.

E primerament diu Aristòtil, a 42 capítol de les sues conclusions, d’a on neixen les fonts i en quina manera són congriades, i los rius. L’opinió és aquesta de molts savis i diuen (aprés dirà Aristòtil) que moltes aigos que fa en lo hivern, ab gran abundància. I cauen en les muntanyes grans, i les muntanyes estan buides i tenen grans concavitats, i aquestes muntanyes umplen-se d’aigo ab gran abundància, i llavors en lo estiu donen l’aigo, per les fenedures de les muntanyes i línies primes, i allà on s’apleguen ixen i són fetes fonts i rius. I també mateix hi ha per la terra suseptacles, ço és, línies grosses, qui tenen aigo. I açò són fetes les fonts i pous. I abans que aquestes aigos no sien acabades, ja és aquí lo hivern, i tornen-s’hi posar les aigos. I són sempre en durada tot l’any. I açò tu mateix hi pots posar la mà i veure-ho tot. Quant fa algun estiu molt llarg, les fonts vénen a mancar, no perquè lo sol les se bega, que lo sol no arriba tan fondo com és aquella aigo, sinó que s’acaben les concavitats del ventre de les muntanyes, i les fonts, com és dit, s’aminven. I açò és la veritat. E torna contar dels rius i de les fonts la generació. E diu Aristòtil que, així com aobre la terra del aire, que sia fred, és feta aigo, e així que en la terra del mateix modo lo aire és fet aigo, en veritat contínuament bufant és feta aigo. I així com sobre la terra de molts llocs, com plou, que corre l’aigo, arriba tots aquells corriments, tots, a un lloc, és feta una gran multitud d’aigo, que és gran torrent, així, de sota terra, del mateix modo és fet.

           E primerament són fets grans bulliments en lo principi de les fonts o rius, açò que convenient és dir: si són grans aigos són rius, si són poques són fonts.
Comments