Tomàs Aguiló: «Per una coma desèrta»

 Bm-1841-2


            Per una coma desèrta

            S’en venia un pelegrí,

            Cantant una cansó alegre

            Amb un tò de veu molt trist.

           

               De cada pasa que dòna

            Feredat lí fa’s trapitj,

            Y tots es abres que tròba

            Están ò sechs ò mostís.

 

               Una iglesia á sa voréra

            Va trobar de son camí:

            Sas pareds té molt oscuras,

            Es portal té molt antig.

 

               Dalt una torre esfondrada

            Va sentir gemechs seguits,

            Com es d’una mare jova

            Qu’ha perdut son primer fill.

 

               Y era un mussòl qu’ey venia,

            Qu’ey venia cada nit,

            Y no sáben d’hont venia

            Que ja may ningú l’ha vist.

 

               Feya fosca, fosca negra,

            Quand entrar ey va dedins:

            No y havia altar ni ciris,

            Sols una tòmba allá’s mitj.

 

               Y demunt ey resplandia,

            Amb un resplandor molt trist,

            Un llantonèr qu’aguantava

            Llantons encesos á mils.

 

               Alguns axuxí s’apagan

            Perque s’òli han consumit,

            D’altres que claror no davan

            Se n’encénen axuxí.





Un mònjo ey ha qui’s pasetja

            D’un hábit negre vestit,

            Y riu si un llantó s’apaga,

            Si un s’encén dóna un suspir.

 

               —Oh fraret, lo bon fraret,

            ¿Quin es aquest monastir?

            ¿Voldriau darme posada

            Per aquesta santa nit?

 

               —Aquesta nit será llarga,

            En tèrra hauràs de dormir,

            Y no têmis qu’et despèrtan

            Fins qu’el mon fassa un croxit.

 

               Jo som la mòrt: tots ets hòmos

            Un llantó ténen aquí:

            Quand se seua llum s’apaga

            Es señal qu’han de morir.—

 

               ¡Com tremola, com tremola

            Concirós el pelegrí!

            Ets seus uys li llagrimetjan,

            Es seu còr fa s’esclafit.

 

               Un llantó que s’òli acaba

            Li senyalava amb so dit,

            Y la mort li responia:

            Es es teu, bon pelegrí.

 

               —Possaumí un poquet d’òli,

            Que som jove per morir...

            Aloménos quatre gotas,

            Sols que bast per una nit.—

 

               Pero sord era aquell mònjo

            Y es seus gemechs no sentí,

            Ni consòl li donaria

            Per bé qu’els hagués sentits.

Comments