Tomàs Aguiló i Cortès: Rondalla de Rondalles

Bm-1815-1817-1.1


            Avis al públic

 

            Ja ha dos añys y buscas que vaig fer estampar se Rondaya de Rondayas en mallorquí, y al punt fonc còm qui teyar rama, que no s’hi veien ses mans de despecharne, de modo que dins quatre dias feran casa santa de totas qui no hen dexaren una per nat señal. Are m’ha passat per s’escudeller tornar de bell nòu á provarli es pañy, aumentade de frases una mayne, y colcuna de aquellas de piñòl vermey qui val una barba d’un soldad, y encare dins es tinte n’hi han romases per llevor d’espereguera, qui es pecat que s’hagen de pèrdrer; pero colque dia será bòn dia, qui encare se fassen rollo de se coua, o sino tal dia ferá un añy, que ell se perdan naus y galèras, y sens’un ai ferem s’eoli. Perque el dimontre qui es el dimontre no es capaz de esvehir tota aquesta falèra, qui n’ha més que herbei, y parex que n’hi nexan á forfollons, y sempre hey ha camp per correr, qui no acabariam es que filá may.

            De errors d’imprenta no hem perlem, que no n’hi faltarán á balquena, que axo es fruita, y ningu pot dir de aquesta aygo no beuré, perque tots hey tenim es pèus, y adames que no son unglas de sant, y tot s’hen pot anar emb aygo beneita. Y axi qui hen vòl que als es dit, que á ca en Felip Guasp ne venen, y en mitge pesseteta vos curereu se nafre, que es tai tirat y va tetxat com ses vuitenes, que no son feridas mortals, y mes care es una mortaye; y encare hey tendrá se ganancia de ne Pex frit, qui le se podrá lligar en es faldar de se camía, que vuy en dia s’es masté sebre treurer es bièxos; y axi, tirau des fòrro, qui es lo qui fa el cas.

 

            Prolec al lector

 

            Amig lector: ja ha mes añys que es c.. den Baña, qui jò era atlot pussér, qui no m’alsave de se tèrra, quant me va pegar es flato d’escriurer aquesta Rondaya per fer sortir á ròtlò tota aquesta faramalla de mallorquinades. Tant prest com vaig posar fil á la güya vaig veurer que hei havia òscas, y que no era bufar y fer ampollas, y que no seria cosa de durne un reteulet á sant Matgí si no hen fos sortit agüyé; perque es net de se pañora y es busillis está en no sortir may de se parada se ses sebes, y compondrer es bàrtulos per que ses frases hei caigan com á brusca, y hei vengan á plom [y justas] com l’anéll al dit, y sempre heya torrons per ferlos se garangòla, y es precis anarhi emb un señy de bistia veia per no pèrdrer es cap des fil, ni se tramuntana de vista, [ni dexar ses manades p’es rostoi. Perque en comensar á prender cresta per ballestra, un còp en es may y s’altre á s’encruya, y escopir fòra de se tròna, un ase hei va en ses quatre pòtas, y sortirá un potracòl qui tendrá tant de gust y sabó com fava perada freda]. Y es cap y la fí, á forsa de suc de cervell, y de gratarme es formatge, vaig trèurer aquest papér qui tal com es se representa.

            Al punt que va sortir de se clòsca de s’òu, [y comensá anar en rauge,] va ser com á pan beneit de se préssa que se daven per lletgirhó, que com que no hey haguesen de ser á tems, y ca meua era carreró fet de se gent qui m’ho treya de pòtas, y jo de sol á sol escrivint copias á uf, perque tot hom sen feya llepadits, y jo mes content que un ca emb un òs, qui no tocave de peus en tèrra, ni m’haurian tapat emb una flassada de la gran sòrt. Moltas personas de que fa fer hem posaven grins en es cap de estamparhó, pero per una oreia m’entrave y per s’altre m’axia, y hem feya tanta mélla com si hem tirassen payes de Menòrca. Perque jo no m’he pensat may tocar emb un dit al cel, ni que axò fos cosa tant per lo qual, y que tota aquesta pressa duraria de Nadal á sant Esteva, y que tant tost ne arribarían á fer estopins, y á la hora d’are ja no sen cantaria gall ni gallina. Y de mes á mes, que may ne faltan de prims de escaldums qui en es lléu hey troban òsos, y en ets ous hey troban pels; y ells no hen ténan en es cap de se llengo, y tot s’ho passen per se garrova, y allá ahont dexan caure ets cinc ossos no hey nexan pels. Pero com son estat tans qui m’han mogut aquest borino, es cap darrer m’han fet dexar d’historias y m’han giñat com un vint y quatre, y jo hey som caygut, com se mosca en es bròu, sense pòr de frares ni gramaneras; ó sortirá marge ó caramull de pedras, y ja heu veurem en Gelat ahont s’ajeurá.

            En materia de ortografia l’hi he pégat per se descosida, axí com m’ha dictat es carabassòt: que aquí tots anam á las ultras, sense reglas ni un fòtil mort; y per pitjor, que de vegades de allá ahont hauriam de pendrer llum prenim fum, perque es millors mèstras tal vòlta duan es barret d’espart. Si te aperex que no he tocat pilòta, ni som sortit á Mallorca, het diré que no ni ha mes de fétas, ni mes cera que se qui crema, [y no cualc tan enrrera que no sapia de quans de puns me cals, y no me agrat de deurarme d’estañy, ni tench mastér que hem rentan se care emb un pedás d’estopa,] y per axò fas fèndi y het vuy servar colleret, perque no digan que som taruta, y ja sé que quod natura non dat nemo tutturutud. Si m’ho miras de bon uy, encare n’estiré com un pasco y hem vendrá de mil oros; pero si m’ho barrufestetges emb un pam de morros, y heu llegeis com qui mestega fasòls, no hem ferás falló per axò, que jo ja tench s’esquena á dos aygovessos, y el mon m’ha pegat betcollada, y res m’alsa es ventrei; y axí quedarem sempre tan amigs com abans.

Comments