Sor Anna Maria del Santíssim Sagrament: Càntics i cobles

Bm-1687-1692-


            a)

Lo que el Senyor me ha manifestat en la segona novena

 

            Mon Amat se dexà veure per la sua gran Bondat, y tenia la sua santíssima cara tota cuberta de sanch y de salivas, que era la cosa de major llàstima, que se puga imaginar. Y me digué que ja la se descubriria, y jo entenia, que volia dir, que ja se declararia y nos daria la llum que demanàvem. Quant jo vaig veure aquella divina cara més hermossa que molts sols, que jo havia tant affeada ab la mia gran maldat, no és disible la pena, que el meu cor y la mia ànima tenian ab major cuidado de no fèr cosa, qui no fos molt del seu gust; y per axò proposava de primer morir que peccar; y asò passà el primer dia que començí la novena.

            El segon dia a la matexa hora torní a fer la matexa functió supplicant a se divina Majestat, que donàs llum a V.M. perque pogués dispondre lo que seria del seu gust, y que no·m digués a mi niguna cosa, ni menos que·m fes favor algú; sinó tant solament perdonar-me los meus peccats, però ell obrava, com qui és, y no com jo merexia; perque me aparagué ab la corona de espinas, y tenia la sua santíssima cara, qui tota brollava de sanch; y ab la matexa forma que estava volgué , que jo el vés com lo se’n portaven del Hort, y me digué que lo que volia de mi era que seguís los seus passos, y que miràs ell com se aportava, que si el feian tornar atràs hi tornava y si·l feien caminar avant caminava, sempre molt rendit, y no parlava; y que de aquesta manera volia que caminàs jo rendida sempre a los seus ministres; y axí que si·m fan tornar atràs que y tornàs y si·m fan passar havant, que fasse lo matex sempre ab molt de rendiment, y que per hara no·m dava més regla, que es fer la sua santíssima voluntat. Y me mostrava un cor que ell tenia, més clar y resplendent, que el sol. Y me digué que aquell cor representava el llibre que jo tinc de fer del Amich y del Amat, qui havia de esser un mirall ahont moltas ànimas descobririen las suas faltas, de la mateixa manera, que les descobririan en aquell mirall més resplendent que el sol, que ni la menor sombra no tenia, y de la matexa manera volia que estigués aquesta pobre ànima sens niguna sombra per poder refferir la doctrina, que me enseñava; per en tenir alguna sombra per poch que sia offusca el resplendor. Y volgué que vés que era de aquesta manera en aquell cor, que com tinch dit era el més resplendent espill que se puga veura, y a una sombra que vingué casi tot lo offuscà, essent veritat, que pareixia com imposible, que niguna cosa lo pogués afear y una sola sombra bastà per fer-li perder el resplendor; per donar-me a entendre que encara, que el llibre del Amich y del Amat té de ser un mirall resplendentíssim és menester guardar-lo de alguna sombra de poch rendiment; perquè si s’i apega alguna cosa tot lo affearà. El Senyor me guart de tal desditxa per la sua gran Bondat.

 

            b)

Dialogatió y càntich de amor

 

            ... y ell [el Senyor] me comensà a dir ab les seguents cobletas:

           

            Filla del meu cor una cosa et dic y has de pensar,

            que donar la vida per mi, és descansar.

 

            I si tu vols saber, què és el meu penar,

            són aquellas ànimas qui·m dexen de amar.

           

            No tinch major pena, y le’t tinch de dir,

            que de aquellas ànimas, qui fugen de mi.

           

            Perquè elles se enganyan, y van a penar

            en aquella pena, qui mai passerà.

 

            Jo he fetes coses, que no’s poden dir,

            i n’i ha alguna, qui desdiu de mi.

 

            Perque som un déu de gran Majestat,

            i me som fet home per necessitat.

           

            No que jo en tingués ni u hagués mester

            que u he fet, tot, per vostron Bé.

 

            Sou poch agrahits y molt descuydats,

            i perdeu un Bé, qui molt m’a costat.

 

            Jo el temps que vaig viure sempre vaig penar

            i voltros voleu, sempre descansar.

 

            El qui vol anar per un bon camí,

            que se dex a ell, y que·m prenga a mi.

 

            Y que estiga fort sense reparar

            que aquest amor, tot lo troberà.

 

            Si té aquest amor, molt prest podrà dir,

            ditxosa la hora, que jo vaig vanir.

           

            No planch el treball, que jo vaig passar

            perquè és en el gust del qui·m va crear.

 

            Lo qui·m dóna pena, que no sia més,

            i passar-lo sempre per ser el qui és.

 

            Hara que jo veig què cosa és amor

            sols per donar gust an aquest Señor.

 

            Qui s’està alegra y molt regalat

            com veu lo Amich, qui viu turmentat.

 

            I aquest turment, que sie de amor,

            és un gran regalo, per aquest Señor.

 

            Com ell vau l’amich ja tot abrasat,

            li demostra así molt gran amistat.

 

            I no se contenta com lo vau axí

            perquè encara té més, que li vol ell dir.

 

            I és, que no tema, que el té en es costat

            i que para sempre serà son Amat.

 

            Que no se apart d’ell de nit ni de die,

            perquè sempre el vol en se compañia.

 

            I un mira lo altre ab major amor,

            que axí se aumenta més gran unió.

 

            Lo Amat lo crida, vina así Amich meu,

            que per mi és regalo, donar-te al cor meu.

 

            No se atura aquí perquè està empeñat

            y li dóna més, que és la voluntat.

 

            Jo li dic Amich, no m’as de dexar

            perque en el teu cor tinch de descansar.

           

            Jo no em puch cansar de fer-te favors,

            sols per harribar a mesclar les amors.

           

            I com jo et tinch en al meu costat

            és el major gust, que té lo Amat.

 

            No’t cal penedir de treball passat,

            perque és a mon gust y m’as regalat.

 

            Jo et dich una cosa que te agradarà

            que em dons un abràs, que al te vull donar.

 

            I està contenta perque em tens a mi

            qui som una prenda, que no se pot dir.

           

                                    (Càntic 49, núm. 17)

Comments