Bm-1970-2

            A ca nostra hi ha dol... hi falta l’amo

            una cadira buida hi ha quedat...

            Ja ses festes sense ell no seran festes

            Mon pare un mal dissabte ens ha deixat.

           

            Tot haurà mort un poc, perquè la vida

            d’un homo va junyida al seu voltant,

            s’han acabat els torts[1]..., no tendrem lloves,

            ni veurem poltros joves trotetjant.

 

            Ja no vos trobarem es decapvespre,

            assegut a un arracés i feinejant,

            adobant un cabestell o amb quatre tatxes

            arreglant ses colleres i xiulant.

 

            Quina mort més senzilla que tenguereu...!

            quina darrera feina heu acabat...!

            i per dues setmanes que jeguereu

            que de poc temps a tots heu molestat!

 

            Avui, cercant espàrrecs per sa pleta

            -pels carreranys que vos vàreu senyar-

            hem vist una petjada d’espardenya

            vostra, que dins es fang vàreu marcar,

            i hem sentit un calfred i hem tengut ràbia

            de veure quines coses han romàs

            per recordar una vida, que és mès fluixa

            que una pobra potada dins es fang.

 

                        ... ... ...

 

            Jo voldria mon pare que trobassiu

            en aquest lloc de pau on heu ‘ribat

            un Cel just fet per vós, ben a gust vostro

            atapaït de pastures i de blats,

            plè de coloms, rupits i caderneres

            i d’anyells i d’ovelles per guardar

            i una fira reial de muls i egos

            i de poltros lluents per aregar.

 

            Voldria que tenguessiu bona anyada

            i que sempre poguessiu descansar

            sense sols pensar mai que una gelada

            sa collida pogués desbaratar.

 

            Que ses feines de s’era fossin dolces

            i en ésser temps d’ametlles no fes sol

            Que de venes de font en trobeu moltes

            i vos reguin s’alfaus per ell tot sol.

 

            Que tenguessiu per vos moltes de pletes

            guarnides de llentrisca i de fanàs

            i que a s’hora de treure ses ovelles

            trobassiu en León i les plegàs.

           

            Que en arribar s’estiu, damunt sa taula

            tengueu bons panerets de figues flors

            i que només diguent una paraula

            visqueu plè d’alegries i tresors.

 

            Que vegeu molt de món com desitjàveu

            i a voluntat voleu de part a part

            conversant amb tothom, vos qui pensaveu

            qu’era una sort amb tots poder parlar

 

                        ... ... ...

 

            I que per bé de tots mos esperassiu

            així com mos pertoqui anar arribant

            prenguent un sol d’hivern..., un horabaixa...

            i a davora... ses egos... pasturant...