«Sa mula des tartamut»

Bm-1996-1.1


           Això era un gabellí que nomia l’amo en Miquel. Tenia un defecte bastant notable: returava molt. Cada paraula que deia l’havia de repetir tres vegades per prendre fua i passar a sa següent. A s’hora de conversar amb qualcú, just que li fessen una mica de plet, s’aturrullava i ses paraules li quedaven enrocades a sa gola i no les poria treure ni amb un cercapous. Un hi sortia guanyant si li donava sa raó en lloc de demanar-li raons.

         En canvi a s’hora de sa feina no returava gens: no tenia res de moia ni de paupa, ni hi havia de pensar tres vegades abans d’aferrar-s’hi.

         Feia de pagès, i tenia una mula que li era una bona ajuda per cultivar ses quatre finquetes d’ell i sa dona, per anar a sa garriga a cercar dos feixos de llenya o una somada de paumes, o per dur blat a moldre an es molí.

          Sa mula, com és llei de vida, cada any que passava tenia un any més. Començà a perdre es pèl i a anar peu-rossec, i quan se renegava no hi havia qui li fes moure pota ni cama, encara que li donassen brou de llendera fins que cuidàs a caure morta.

           L’amo en Miquel va arribar a tenir es braç dret esbraonat de tant de fer servir ses escorretjades, fins que acabà sa paciència i va exclamar:

          — S’ha... s’ha... s’ha acabat!

          Com prou hi hagué pensat i tornat pensar (tres vegades almanco), va trobar que li convenia mirar de cercar un comprador per sa mula i armar una bístia més jove, que li pogués treure es suc durant es temps que li quedàs de vida i de repinyar sa terra.

         Com que no tenia cap pèl de beneit, i es seu capet no era gens quec o tartamut, veia ben clar que sa mula seria mala de vendre a bon preu, perquè sa peça no donava per més. Si n’hi oferien tres duros, se poria donar per ben satisfet. Bastava mirar-li es pèl i es barram, per veure que ni un ni s’altre treien fesomia ni feien gens de mirera... ni de comprera.

         Un diumenge a sortida de missa va fer de topar-se amb un mercader de bestiar que tocava tota casta de barrines, i mirà de fer-li la bona i cloure tracte amb ell:

          — Vui... vui... vui vendre... sa... sa... sa mula!

          — Ah, sí? —va dir es mercader—. I què en voleu?

          L’amo en Miquel hi pensà una mica, i a la fi va respondre, procurant tirar per alt:

          — Sis... sis... sis duros!

          Es mercader també se va fer cloquejar es cap, fins que va dir:

          — Me pareix un bon preu, si sa peça ho paga. Quants d’anys té, sa mula?

          L’amo en Miquel va respondre a l’acte:

          — Set... set... set anys, té sa... sa... sa mula!

        Es mercader trobà que aquell preu era més que raonable, si realment sa mula tenia set anys. Però ell era una rata véia, perquè més de dues vegades li havien volgut vendre gat per llebre i ja estava ben escalivat. Abans de cloure es tracte, volgué posar es peus plans, i digué:

        — No passem s’arada davant es bou, no sia cosa que després mos ne rapem ses ceies. Abans de pegar-li de barrina, jo voldria veure sa mula, veiam de quin punt se calça.

         S’espitxen cap a ca l’amo en Miquel i entren dins sa païssa. Sa mula estava dreta davant sa menjadora, plena de mosques d’ase i amb ses oreies pàndoles.

         Es mercader s’hi acosta, li toca es pèl, li mira es barram i comença a fer capades. Com prou hagué observat sa peça, se gira a l’amo en Miquel i li diu:

        — Que m’heu pres per beneit, o què? O vos pensau que me moc amb so colzo? No me fareu creure que només tengui set anys. Aqueixa mula, pes cap baix, en té tres vegades més.

         — Set... set... set anys, té sa... sa... sa mula! —va insistir l’amo en Miquel.

        — Àngela Maria! —va exclamar es mercader—. Ara vos entenc: voleu dir que en té tres vegades set. Això ja són altres cinc-centes!

        — Set... set... set anys, té sa... sa... sa mula! —tornà repetir l’amo en Miquel.

        Es mercader se gratà es cap, i va acabar dient:

       — Bé. Vos ne donaré quatre duros, i Déu ajut a s’enganat. Per una mula de vint-i-un any, trob que està massa ben pagada, però m’ha caigut en gràcia s’enginy que heu tengut. Returant-returant, així mateix vos ne desfeis, per sortir-ne amb la vostra. Au, no en parlem pus! Jau es quatre duros, i demà vendré a cercar sa bístia.

        L’amo en Miquel va fer sa mitja, prengué es quatre duros i va seguir dient:

        — Set... set... set anys, té sa... sa... sa mula!

        I d’aquí no el treien.

        Que no trobau que en va sebre? Idò preniu llum de na Pintora.

Comments