Ramon Llull entra a cavall dins l’església

Bm-1702-3


(...)

FABRÍCIO                                           Digne de admiració

y de llàstima tembé

és estada la acció

de Remon Llull, com diré.

  Anava dona Eleonor

oir missa a la Catredal;

Remon ab lo seu cavall

le seguia sens temor.

  A la iglésia és entrat

ab lo cavall, el farfant,

causant a tots gran espant

home tant desesperat.

  No sé a què à de parar

est tant gran atreviment,

de llevant fins a ponent,

no se’n pot imaginar!

 

 (Surt Surredillo corrent ab crits.)

 

SURREDILLO                                       Jesús, señores, Jesús!

Jesús, Jesús, sant Antoni!

Fassen-me tots testimoni

que jo no vull veure pus.

  Y vostè, señor Fabrício,

no·u sap qui si és trobat?

El cavall té més judici,

qui a l’últim s’és girat.

  Un homo dat al diable,

jo no sé què se à de ser!,

de la iglésia fa establa!

No vaix per bereiar-me!

  Vostè, señor don Valèrio,

qui desvia gent casada,

vostè la causa és estada

que·l meu señor va per terra.

Un tant noble cavaller!

Tota Mallorca es riu d’ell.

  Cridant es al·lots estàvan

quant véran una actió

de un homo sense rehó,

que casi «aley» cridaven.

  Y la pobre Eleonor,

plorant y empagaïda,

trista, confusa, afligida

casi li mostrava el cor

  y, vehent no aprofitava,

es cranch des pits li mostrà

y, mentres ell y anà,

ses mans ja li tremolàvan.

  No bastàvan es al·lots,

puis la altre gent cridava

y tots pasmats estavan

de veure es evelots.

  Jo no sé que n’é de dir

de un ase com aquest;

no li falta sinó rest

y que el treguen per aquí;

  si à perdut es judici,

puis a la Seu va a cavall,

aportar-lo a l’hospital

o pendre’l per el Sant Offici.

 

                       (Va-se’n.)

 

FABRÍCIO                                           Si no és miracle del cel,

jo altre remey no·y sé.

VALÈRIO                                            Em causa un gran terror

tan estraña novedat;

que a tant sia arribat,

de Remon Llull lo amor.

  De tot el mal que obrava

a mi la culpa em daran.

Y dígan lo que voldran,

que jo no l’aconsellava,

  antes bé jo lo avisave

que era mal son pensament;

el meu consell no escoltava,

proseguint en son intent.

  Anar jo acompañat

ab Remon Llull és el motiu

de què la gent ara diu

que l’é mal aconsellat.

  Jo ja li seguia el vent,

moltas voltas obligat

de la nostra amistat,

però may consentiment

doní a tal desberat.

  Vullau, señor, perdonar

el mal que puch haver fet

ab lo meu cohoperar,

que de veres me’n panet.

(...)

Comments