Rafael Bover: Romanç

Bm-1600*b-2


  No te espantes que jò cànt,

  Perque m’ en pren com al cisne,

  Qui quant ja no tè esperansa

  Cantant acaba sos dias.

  Com veix que ma desventura

  De poder parlarte ‘m priva,

  No es molt que ma vida acapia,

  Puis d’ aliment ma servia.

  Mos ulls llamentan y ploran,

  Mon còr se romp com á vidra,

  Mas entrañas s’ arrabassan,

  Ma esperansa se mostia.

  Com veix que tú no tens culpa

  Sino alguns qui no deurian...

  Perque si en tal perseveran

  Es imposible que viscan.

  Plòr aquell estat alegre

  Que jò parlarte solia,

  Y are per ma desgracia

  Apenas mos ulls te miran.

  Plòr la llibertad passada,

  Que impediment no tenia

  Pera servirte á la clara,

  Que era lo que em dava vida.

  Mes ara vòl la fortuna

  Mostrarse ab mí tan esquiva

  Que no em dona llòch, pastora,

  Perqu’ una paràula et diga.

  Pero tot axò no basta,

  Perque mon còr may te olvida,

  Y diven que la privansa

  A mes apetit obliga.

  Axí puch dexar de amarte,

  Pastora, sia que sia,

  Com pòt el mar axugarse

  De sas àyguas cristalinas.

  Pastora mia, procura

  Fer lo mateix, no m’ olvidas,

  Y las paràulas qu’ em dius

  Fe que no sian fingidas.

  No desmais en mon voler

  Y de lo que et dig confia,

  Perque lo amor vertader

  Sa prova ab los imposibles.

Comments