Bm-1850b-2 Voltros que sempre plorau, Y voltros qui malheiu, Perque may contents estau, De lo que del cel teniu; Veniu aquí y escoltau Lo que aquest cuento vos diu...
Axó era un hermitá, Que lluñy de ciutat vivía, Uns diuen que prop d’ Artá, Altres de Santa María; Lo cert es, per no cansá, Que ciutad no ‘l conexía.
Per se muntaña viscut, Entre pinars amagàt, Entre garrigas perdút, Just lo mateix qu’ enterrat, De s’ auba de juventút Fins á sa derrera edat.
A vida santificada, Es per ell aquell desert Del mon sa millor posada; Y contra ‘l pecat despert Te cad’ hora consagrada A Deu de qui n’ está cert.
|
Scripta online > Scripta mallorquina >