Bm-1892-2.1

               M’en vull aná á la caseta:

            fa temps que no hi som estat.

            Veuré si té espiga el blat

            y si va verde la pleta.

               Al cap d’avall del carrer

            d’els Olms, devora el passeitx,

            catorce carrils  hi veitx

            qu’esperan un passatjer.

               M’en hi vaitx. Ja encarrilat

            me trob; pero el carrilé

            per la grossa set que té

            dins la taverna es entrat...

               Passa un cuart, passa mitj’hora;

            y jo posat en berlina...

            Un que va á peu y m’afina,

            tant me compateix que plora.

               —¿Que no pujas?—No. Jo frís.

            —Més aviat arribarás.

            —¡Ay! ¡Qu’equivocat estás!—

            Y passa, passa de llís...

               Ara surt el carreté

            de la taverna.—¿Que fas?

            ¿que te quedas ó t’en vas?

            —M’en vaitx depressa... Ara vé

               madó Murta ab sa cenaya...

            ¿La veu devant ca’n Miret?

            També vé la qui ven llet,

            y més lluny veitx Dona Blaya.

               En arribá aquestes tres

            ningú’m priva de que surta.—

            Mes, ja arriba madò Murta

            y passa, y no li diu res.

               Dona Blaya va á La Sanch,

            la lletera diu que no.

            —Deixme veure aquell senyó

            que está assegut á un banch.

               ¡Senyor! ¿Que vé cap amunt?

            —Si surts prest pot ser que sí.

            —Venga, ydò.—Jo esper aquí.

            Ja ho dirás en está á punt.

               —Si t’en has d’aná, fé vía.

            —No més son dos. Fossen sis.

            —Pero jo d’arribar frís:

            si anás á peu ja hi sería.

               —Ara s’entrega Na Bet;

            y Na Lluca, y Na Pintada,

            y sos fills, y sa cunyada.

            Mos n’anirêm. Serêm set.

               Fé vía Bet. Som partit.

            Puja aquí, Lluca, totduna.

            —¿A cinch centims cadascuna?

            —¡A cinch centims! ¿Qu’es, qu’has dit?

               ¿No saps tú que la tarifa

            diu á vuyt? Baixa depressa.

            —T’en don sis.—¡Vaja una pessa

            bona per un pern de rifa!

               ¡Sis centims! ¡Y durte á tú,

            dos covos, una cenaya,

            un paner, un sach de paya

            y el nin que mama! Es segú

               que te creus que’m muyr de fam.

            —Serán set. ¿Tens res que dí?

            Pero has d’esperá En Matgí...

            —¡Carreter! ¿quant mos n’anám?...

               —¿Y En Matgí, que es torbará?

            —L’he enviat á la Calatrava...

            La pell del xot la deixava

            y jo anit la tench d’emprá.

               —Ara vé En Matgí... Si ho es;

            si no ho es... Pareix que sí.

            —Jo dich que no es En Matgí;

            ell va vestit de pagês.

               —No crech que se torbi massa.

            —Si no t’en vas, jo devall.

            —Senyor. S’esper y que call:

            tenga un poquet de catxassa.—

               Ja van pujant les plasseres,

            y un ca-mè, y un infantó;

            deixant sentir bona oló

            de pêsols y de faveres.

               Ja tenim sis arengades

            compostes dins el carril;

            les esquenes de perfil

            y les cames arronsades.

               Ja arriba En Matgí ab la pell,

            dins la galera la tira;

            una vella se retjira

            y m’esclafa el méu capell.

               Daxo, daxo, á pas de bou

            ja parteix el carrilé

            mirant encara si vé

            un altre passatjer nou.

               Cap vidre té la berlina

            y la pols entra dedins,

            y de dalt la closca fins

            els dits del peu m’emblanquina.

               El camí du molt de rost

            y la bístia no es condreta...

            Quant arrib á la caseta

            repar que el sol ja s’es post.