Bm-1900-2.1

Á un borratxo

 

       A s’ hòrt de can Massanêt

vaitx pendre un gat de vimblanch,

y queya per dins es fanch,

tant si anava tòrt com drêt.

 

       Pe ‘s pònt de Binibassí

ja no hi veya de cap uy;

de tant qu’ estava remuy

d’ es fanch d’ es mitx d’ es camí.

 

       Com vaitx arribá, no ‘u sé,

de tant qu ‘estava enfangat:

jò treya de s’ empedrat,

amb sus peus y amb su cap,

fòch, sens tení fugué.

 

       El sen-demá, de-matí,

mumare vengué a n’ es llit:

—aixequêt, massa has durmit,

qu’ es sòl ja va per aquí.

 

       —Duys òus y estopa de llí,

duys padassos y una bena,

que tench aquest pèu qui ‘m renya,

y no hi ha cap òs, ni vena,

qui ‘m vulga bé, demunt mí.

 

       D’ es cap de vint y un día

a Raixa me ‘n vaitx aná;

y l’ amu ‘m va demaná:

¿Es metja qui ‘t va curá,

quina habilidat tenía?

Jò vaitx dí que no ‘u sabia,

perque ‘s mal que jò tenía

a ne ‘s mateix llòch está.