Bm-1858a-2

              Adèu á Mallorca

 

    Sènt el cor que ja no alena

ab la forsa ab que alenaba:

es gel de mort dins mas venas

sènt que ma vida s’acaba.

    Veix que aviat deixaré el mòn,

mès, fret, abans de romandre

vuy cantá’ demunt ma fossa,

girats mos uys vers ma patria.

    Terra hermòsa hòn he nascut,

per qui he plorat mòltas llágrimas,

jo t’ dich adèu pera sèmpre,

adèu, Mallorca estimada!

    Jo volía que s’ mèus óssos

guardats per tu descansassen:

la sort me dòna altra fossa,

fossa hòn no geuen mos pares.

      Adèu jo t’ dich, ¡oh Mallorca!

per sa derrèra vegada...

mès cuant m’hajen soterrat

jo vendré á veuret’ encara.

    Vendré á veuret’ com un dia

cuant tòt sol jo men anaba

á alenar l’aire del cel,

ó á la Seu á ajonearme.

    Bres de pau de ma infantesa,

llit, après, hòn anyoraba

l’amòr quel cor no tenía,

l’amòr que había somiada.

    Terra d’hort y penyalás,

per la mar enrevoltada,

jo aniré á ton puig més alt

per veure’t tòta plegada.

    Jo aniré á trobar sa fossa

hòn soterraren mon pare…

per s’abrassada de mort

que èll, morint, me demanaba.