Bm-1919-2

L’estela

 

Solitari va el vaixell,

per la mar asserenada;

el bressola tota onada,

joguineja el vent amb ell.

 

Fan els núvols un castell

on l’amor està encisada :

— pobra amor desamparada,

qui tingués ales d’aucell !

 

Qualque jorn se sent un cant

i el vaixell segueix errant,

desplegada l’ampla vela.

 

Sense mai arribà a port,

dóna al mar, abim de mort,

el somriure d’una estela.