Bm-1919-2 L’estela
Solitari va el vaixell, per la mar asserenada; el bressola tota onada, joguineja el vent amb ell.
Fan els núvols un castell on l’amor està encisada : — pobra amor desamparada, qui tingués ales d’aucell !
Qualque jorn se sent un cant i el vaixell segueix errant, desplegada l’ampla vela.
Sense mai arribà a port, dóna al mar, abim de mort, el somriure d’una estela. |
Scripta online > Scripta mallorquina >