Miquel Ferrando de la Càrcel: Vigilant despertador

Bm-1623b-2

                    (...)

Guarde’t que·l pròxim no·s queix

de tu, home fals, dissolut,

inflat, ple de ingratitut,

que vius conforme lo peix,

que al gros menja lo menut.

 

Adone’t de la gallina

quant lo milà sens temor

sos pollets pren ab rigor,

veuràs, ab tot que és mesquina,

com té grandíssim amor.

 

Amor, tan flach animal

amor trobaràs que té,

y tu, que més te convé,

amor dexas per caudal

de cosa sens nigun bé.

 

Culpas y faltas agenas

de lluny y de prop descobres,

tant de los richs com dels pobres,

sens considerar les penas

que, per tant descubrir, cobres.

           

És mormurar te gaubansa

y saber l’altre com viu;

al fret invern dius estiu

y, per major destemplansa,

los pecats dins tu fan niu.

 

O, si cada qual se ves

al gep que porta derrera!,

¡com dexaria quimera

de murmurar per yamés

del flach y del qui pondera!

 

No·y ha fusta que no·s corch

ni persona tant entesa

que no s’i veja flaquesa:

cada fava té son corch

y alguna ab dos s’és mesa.

           

Tots portam creu en est món

y vivim fent-nos despits,

però los bons perseguits,

és averiguat que són

de Déu los afavorits.

           

Sens dubte va qui maldiu

a profunda perditió.

Déu no paga de bastó,

ni castiga al mort y viu,

sinó sempre de sahó.

 

Bé saben molts quant fer deuen

per dar bona desaxida,

mes tot sovint los oblida,

per lo qual són pochs qui vèuan

lo engany qui·ls lleva la vida.

 

Al qui més tesor domina

del trist pobre no fa estim;

per ço, per tot dir sentim:

«no és tan grassa la gallina

que no haja master soblim». 

 

Per cosa molt ben sebuda

necessitam que·ns empara

algú quant nos falta pare.

Una mà a l’altre ajuda

y ab dos nos rentam la cara.

 

No convé jugar de mans

per bul·las ni per de veras,

ni ab tos majors partir peras.

«Joch de mans, joch de vilans»,

diuen persones senseres.

 

Dels plets y bàndols escriuen

no·ns ne podem escondir,

y qui mal diu ne ha de hoir;

per ço, si·ns dius y te’n diuen

no·t cals gents enfallonir.

 

Dóna grandíssim consol,

la prudèntia, an els qui càllan

quant a denyar-los trebàllan,

y també quant lo hu no·u vol,

veureu que dos no·s barallen.

 

Temps de fugir y encalsar

entre l’any vehem que corra,

y al que bé no·l discorre,

sabent-lo considerar,

a patir treballs incorre.

 

Tremuntana no té abrich,

ni és lleal lo acusador,

ni maleït fabricador;

ni lo home pobre té amich

per esser-li valedor.

 

Quant és algú combetut,

diu-se: «¡mal li va qui·y cau,

entre la barca y la nau!» 

y aquell va perdent salut,

vida y béns, y a molt[s] plau.

                        (...)




Comments