Miquel Aguiló: Tornada a Campos

Bm-1982-13.3


(...)

          S’arribada a Campos, va ser una festa grosa. Tothom estava content. Na Francisqueta no hi cabia d’alegria. Pasàvem moltes hores darrera sa porta plens de felicitat. Jo me vulia casà molt aviat, però el tio tenia el seu durmitori allà on és ara sa potecaria. Havia de fer obra.

         Va obrí dos portals, un en el carré de sa Creu i un en el carré de La Bolla. Sa cosa s’allargava i jo i s’atlota teníem una casera rabiosa. Figurauvos que teníem 25 anys, suplicant suplicant a n’el tio, el vàrem ginyà perquè mos casàsem antes d’acabà s’obra. Lo primé mos arretglàrem el nostro durmitori allà dalt. Mirava a n’es carré de Sa Creu. Quan va està enllestit, anàrem a Palma a comprà els mobles. No més havíem de menesté els mobles de la cambra. Llit, dos guardarobes molt grans amb lluna o mirai de dos metros d’alt, un tresillo i sis cadires encuxinades. Tot això mos va costà mil docentes pesetes. Mos casàrem dia 9 de Febré de l’any 1917. A l’iglesi de Campos. Era un dia gris. Havia plugut. Llavò els carrés no estaven esfaltats, com ara.

        Hi havia fanquet i qualca basiot. Quan surtírem anàrem a peu. No era com ara que tothom va en cotxo. Tothom surtia a n’es carré per veure els nuvís. Els cunvidats anaven per damunt sa acera, però jo i sa nuvia vàrem volé anà p’el mitx del carré perquè tothom mos pogués veure bé. Férem un bon refresc. Tothom estava content menos els sogres, cunyats i cunyades. Ara diré una cosa curiosa. A c’a nostra teníem un cavall molt bo i molt falagué. Basta dí que el dia de Sant Antoni, después de ses banaïdes, sulíem fer unes carreres partint de sa parada o sia de devora el mulí d’en Bojosa fins a sa plaza i el nostre cavall sempre gonyava.

         Teníem un misatje que era en Miquel Pometa casat amb una atlota que vivia a n’el mulí de devora es tren que ja no etgisteix. Después del refresc havíem de partí cap a Palma a un hotel que jo tenia compromès. S’Hotel Victòria que tenia 12 habitacions i era s’únic que hi havia p’el Terreno. Vaig a dí una cosa molt xocant. Vàrem pensà que llogaríem una galera de ses dues que tenia en Reviu per anà a Palma i el nostro cavall enganxat i listos. I així ho vàrem fer. En Miquel Pometa se va cuidà d’untà bé ses potes d’el cavall fins que varen ser ben lluentes.

          En aquell temps totes les atlotes anaven vestides de pagesas, que ha estat el vestit més guapo que hi ha hagut. Les qu’eren de casa de senyó, anaven vestides de ciutadana. I na Francisqueta com que era sa senyora d’es potecari, també hi va vestí.

        Ses dones que no ho pudíen sufrí, varen marmulà un poc, però les més educades, ho varen trobà molt ben fet. Mos despadim. Els tios mos donaren una bona grapada de duros de plata i els sogres rinxo, rinxo. Partim.

         Mos asaguérem a un asiento per hom perquè no vulíem que en Miquel Pometa mos ves un devora s’altra. Eren les cuatra de s’horabaixa. Arribam a s’hotel. Damanam s’habitació i el camaré mos diu qu’encara no la tenien arretglada. S’ànima mos va pegà en els peus. I ara què feim?, Anirem a pasà dues hores a n’el cine. Quan surtírem anam cap a s’hotel. Antes d’entrà mos vàrem fé net ses sebates perquè les duiem plenes de fanc. Sopam i a devora sa nostra taula hi havia uns nuviis, peninsulàs, que també sopaven. Pujam a n’el durmitori. Jo tenia moltes ganes d’està dins el llit, però justament na Francisqueta duia unes sebates molt altes cordades amb més d’un metro de cordó. Jo estira qui estira cordó. A la fi l’hi trec ses sebates. Llavò mos treim sa roba i lo damés ja vos ho poreu imaginà.

        Fèiem una excursió cada dia i sempre mos trobàvem amb sa pareia que vàrem coneixa. Estàrem vuit dies i recorraguérem casi tota Mallorca.

        Anàrem a Campos. Era pels darrers dies. Férem un bon dinà per tota sa famili. El durmitori estava allà adalt mirant a n’es carré de Sa Creu. Quan ubriren el cafè de c’an Nina, vàrem acabà de durmí tranquils, perquè a les quatra del dematí ubrian i molts de dies s’aturava una moto que venia de Palma ben dematí i la tenia en marxa fins que havia pres el cafè o deixat lo que l’hi havien comenat.

         Moltes vegades vaig tení ganes de surtí a sa finestra per protestà. Un dia, empipat de tot, hi vaig surtí.

(...)

Comments