[Mateu Obrador]: «Sa mica d’Intròit»

Bm-1893b-1


          Hey ha fadrina qu’en sentí trempá guiterra o guitarró, es dits ja li fan tronets y esclafits y es pèus ja li botetjan.

         Hey ha gat aygordenté que no més en ensumá oló de such blanch, els uys ja li tornan lluents y se sent sa gargamella més seca y aixuta qu’una aresta.

          Hey ha fumadó que no més de passá per devant un estany y veure aquelles rodes y capsetes de xigarrets ó aquells caixons destapats de trabuquillos y vegueros, es morro de baix li cau y li entra una xuclera rabiosa, que fumaria y tot, mal fossen ses claus de Sant Pere.

          Hey ha ase qu’en sentí només satsá ses faves o garroves o bé en olorá rastre de ferratge o payús, ja aixeca es cap, arrufa es morros, mostrant ses dents y esclatant amb un bram que a molts d’oradós de pulmó los pot fé enveja.

          Així com també n’hi ha d’altres d’Artá, qu’en veure es bast ja súan.

          Sobre tot en aquest temps qu’atravessam, qu’es suá y es pagá contribució son dues coses de que un homo no s’en arriba a veure venja.

          Tornant a lo que deya, vénch a dí que a mi m’en pren com a sa fadrina, com a n’es gat aygordenté, com a n’es fumadó, y, si no fos que no m’agrat d’alabarme, diria també que m’en pren com a s’ase, no propiament d’Artá, sino de qualsevol altra vila; que a totes n’hi ha a bastement, gracies a Deu; en terra caiga y mal no fassa.

        Encara no he sentit siulá, sobre si havian de torná treure a llum no sé que cosa, verbo periòdich en mallorquí, rònech y llampant, totd’una ja m’he sentida sa pruhitja y sa picoreta d’agafá altra pich sa ploma, y engarbullá quesvuya fos, just no més per provar si encara hey tenia sa mà girada, ò si ja s’havia tornada ronsera, d’ençà que badayaren y féren es cuèch L’Ignorancia y La Roqueta.

          ¡Oh, senyó! Quin temps era aquell! Pareixia que no havia d’acabá may, qu’un homo cada dissapte, venia y com estava llest de feynes, s’asseya y podía donarse aquell recreo a n’es còs de lletgí quatre verbes y quatre veres, en mallorquí cla y pla, nêt y esporgat, bo d’entendre per tothom, y que a un, quant el lletgeix ò el sent lletgí, li pareix que s’hi troba.

         Ara diuen que volen fé sa mica de provatura de tornemhi torná; y com a mi me coneixen per consecuente liberal, m’hi han convidat a noces...

          Y jo, ¡ja ‘u crech! totd’una qu’he sentida remó... No rês: allò qu’ara vos esplicava en significanses, sobre es fumadó y es gat y s’ase y sa fadrina balladora. Y no hi puch fé de més; en tractarse d’això, si jo fos femella, seria pitjor que ses gallines. May a ningú li he sabut dí que no; mal sia estat en Pere Estepa qui m’haja vengut a tocá baules.

(...)

                                                                                                                                                         Miraníus

Comments