Bm-1879-2 Cansó des qui s’en van Escrita aquest estiu passat de 1879, en temps de miseria, sequedat y emigració y llegida aquest ivern á una reunió literaria.
Carregada de miseria, Sense feyna ni jornal, La pobrèa afamegada Fora Mallorca s’en va. Infantons, homos y dones Y veyets de cabeys blanchs Ses barraques abandonan Qu’han habitades tants d’anys. Y drets á demunt cuberta De sa barca qu’ha saupat, Saludan es qui romanen, Y diuen plorant, plorant: ¡Adeu, bella Mallorca! Es teus bracés s’en van, S’en van á terra esterna: ¡Qui sab quant tornarán!
Tal vegada pera sempre, Terra ingrata, mos n’anam: Mos n’anam, ja que mos negas Un trist bocinet de pa. Aquest pa que’t demanavem No’l volíam, no, de franch; De suór, de suór nostra El volíam amarat. Y de bades t’hem cridada Desanats y morts de fam: Tú mos has girat s’esquena, Just fiys borts nos has tractats. ¡Adeu, bella madastra! Es teus bracés s’en van, S’en van á terra esterna: ¡Qui sab quant tornarán!
Forasté que’t venga á veure De tú’n queda enamorat Com veu tan altes muntanyes, Com veu tan hermoses valls. Si li mostras ses belleses De que Deu t’endiumenjá, Tantes viles, tants de pobles Y aqueix cel que tens tan blau, No li contes lo que féres Amb fiys teus desamparats, Que fugiren de sa mare Per no morirse de fam. Es forastés te diuen «La perla de la mar.» ¿Que n’hem de fé de perles Sense un bocí de pa?
Vendrà dia, oh mare nostra, Quant mos ne serém anats, Que pot sè’t farém prou falta, Y llavò no mos tendrás. ¿Qui tendrás per llaurá tanques? ¿Qui es teus abres conrará? ¿D’hont vendrán ses cohidores P’es teus grans oliverars? ¿Qui será que de verema Cups y botes t’omplirá? ¿Qui t’en fará rosses garbes Des teus sementés de blat? ¡Adeu, adeu, Mallorca! Es teus bracés s’en van, S’en van, y no’ls aturas: Ja los anyorarás.
No t’escuses amb s’escusa De tres anys de sequedat: Sempre qu’una mare estima, P’es seus fiys té que menjá. Si has tengut males anyades, Si no hey ha feyna en es camps, Altres feynes profitoses Bé haurías pogut trobá. ¿Ja no farás pus gavetes? ¿Pus ametlers sembrarás? ¿Ni carreteres tenías Qu’haguéssen mesté adobá? ¡Adeu, adeu, Mallorca! Mos n’has dexats aná: ¡Deu sab si vendrá dia Que mos anyorarás!
Quant sortírem de la vila Per anarnos á embarcá, Esperárem que fos vespre, Com si fossem bandejats. A devant es cementeri Mos posárem á resá, Y plorant mos despedírem Des nostros antepassats. Enterrats dins fossa propia Ells reposan allá en pau: En morí, ¡á n’es nostros ossos Qui sab si’ls enterrarán! ¡Adeu, bella Mallorca! Quant la Mort s’en vendrá, Dins terra mallorquina No dormirém en pau.
Ja sa barca se fa enfora Navegant per la mar gran, Es sol se pon, y comensan Mar y terra á blavetjá. Y quant sa lluna sortía Platejant tota la mar, Encare damunt cuberta Gemegan es qui s’en van: A ses ones comenavan, Moguent al ayre ses mans, sa derrera despedida A sa terra qu’han dexat. ¡Adeu, adeu, Mallorca! Es teus bracés s’en van, Y per ventura, ¡oh Patria! Per no torná pus may. |
Scripta online > Scripta mallorquina >