Bm-1879-2

Cansó des qui s’en van

Escrita aquest estiu passat de 1879, en temps de miseria, sequedat y emigració y llegida aquest ivern á una reunió literaria.

 

  Carregada de miseria,

Sense feyna ni jornal,

La pobrèa afamegada

Fora Mallorca s’en va.

  Infantons, homos y dones

Y veyets de cabeys blanchs

Ses barraques abandonan

Qu’han habitades tants d’anys.

  Y drets á demunt cuberta

De sa barca qu’ha saupat,

Saludan es qui romanen,

Y diuen plorant, plorant:

¡Adeu, bella Mallorca!

Es teus bracés s’en van,

S’en van á terra esterna:

¡Qui sab quant tornarán!

 

  Tal vegada pera sempre,

Terra ingrata, mos n’anam:

Mos n’anam, ja que mos negas

Un trist bocinet de pa.

  Aquest pa que’t demanavem

No’l volíam, no, de franch;

De suór, de suór nostra

El volíam amarat.

  Y de bades t’hem cridada

Desanats y morts de fam:

Tú mos has girat s’esquena,

Just fiys borts nos has tractats.

¡Adeu, bella madastra!

Es teus bracés s’en van,

S’en van á terra esterna:

¡Qui sab quant tornarán!

 

  Forasté que’t venga á veure

De tú’n queda enamorat

Com veu tan altes muntanyes,

Com veu tan hermoses valls.

  Si li mostras ses belleses

De que Deu t’endiumenjá,

Tantes viles, tants de pobles

Y aqueix cel que tens tan blau,

  No li contes lo que féres

Amb fiys teus desamparats,

Que fugiren de sa mare

Per no morirse de fam.

Es forastés te diuen

«La perla de la mar.»

¿Que n’hem de fé de perles

Sense un bocí de pa?

 

  Vendrà dia, oh mare nostra,

Quant mos ne serém anats,

Que pot sè’t farém prou falta,

Y llavò no mos tendrás.

  ¿Qui tendrás per llaurá tanques?

¿Qui es teus abres conrará?

¿D’hont vendrán ses cohidores

P’es teus grans oliverars?

  ¿Qui será que de verema

Cups y botes t’omplirá?

¿Qui t’en fará rosses garbes

Des teus sementés de blat?

¡Adeu, adeu, Mallorca!

Es teus bracés s’en van,

S’en van, y no’ls aturas:

Ja los anyorarás.

 

  No t’escuses amb s’escusa

De tres anys de sequedat:

Sempre qu’una mare estima,

P’es seus fiys té que menjá.

  Si has tengut males anyades,

Si no hey ha feyna en es camps,

Altres feynes profitoses

Bé haurías pogut trobá.

  ¿Ja no farás pus gavetes?

¿Pus ametlers sembrarás?

¿Ni carreteres tenías

Qu’haguéssen mesté adobá?

¡Adeu, adeu, Mallorca!

Mos n’has dexats aná:

¡Deu sab si vendrá dia

Que mos anyorarás!

 

  Quant sortírem de la vila

Per anarnos á embarcá,

Esperárem que fos vespre,

Com si fossem bandejats.

  A devant es cementeri

Mos posárem á resá,

Y plorant mos despedírem

Des nostros antepassats.

  Enterrats dins fossa propia

Ells reposan allá en pau:

En morí, ¡á n’es nostros ossos

Qui sab si’ls enterrarán!

¡Adeu, bella Mallorca!

Quant la Mort s’en vendrá,

Dins terra mallorquina

No dormirém en pau.

 

  Ja sa barca se fa enfora

Navegant per la mar gran,

Es sol se pon, y comensan

Mar y terra á blavetjá.

  Y quant sa lluna sortía

Platejant tota la mar,

Encare damunt cuberta

Gemegan es qui s’en van:

  A ses ones comenavan,

Moguent al ayre ses mans,

sa derrera despedida

A sa terra qu’han dexat.

¡Adeu, adeu, Mallorca!

Es teus bracés s’en van,

Y per ventura, ¡oh Patria!

Per no torná pus may.