Maria Verger: «Santa senzillesa»

Bm-1924-2


Santa senzillesa

Camina, lentament, el rabadà,

tocant joiós el flabiol de canya;

avui es troba ací… demà és allà…

mes sempre el bon auguri l’acompanya.

 

S’ha llevat a trenc d’alba, quan el cel

començava a donar senyals de vida…

Com cada jorn, amb fervorós anhel,

ha ofrenat a la Verge sa dormida.

 

Ha eixit content del mas que li és sagrat,

portant lleu refrigeri pel sant dia,

i ha anat a recollir el seu ramat

per a gaudir de nou llur companyia.

 

Mireu-lo caminar, tot satisfet,

pels vells camins coberts d’espessa molsa,

per dins aquells camins que li han fet

tota la vida perfumada i dolça.

 

O santa senzillesa, cor humil

creat allí per a gaudir grandeses,

no donaries el teu goig tranquil

per l’esplendor del món, tot mesquineses.

 

Disfruti, sí, ton ànima i ton còs

l’aplec immaculat de meravelles

que t’ofrena aquest camp en dolç repòs,

acaronat pel sol o les estrelles.

 

Que per tu és la primera fruita amb ple,

les móres negres, l’alba matinera,

el primer raig de sol, el fresc alè,

la tebior que ens duu la primavera;

 

l’esclat fecund de cada bella flor,

el cant dolcíssim de les aus amigues…

Per a tu el canvi del miracle d’or

que transforma en silenci les espigues.

 

O joliu rabadà,

que vius content en ton etern vagâ,

que res desitja ta pobresa franca…

Ta vida pura és la vida blanca

que eleva al cel, com la florida branca,

un perfum que traspassa el més enllà.

 

Comments