Maria Antònia Oliver: Primeres impressions d’un al•lot col•locat a un hotel

Bm-1970-1


            Mareta meva, ¡quin luxe! ¡Quines rajoles més lluents! ¡Lleneguen! O pegaré un esclat o m'ho passaré coionut de gust. ¡I sa piscina! ¡I es jardí! Tot és gran i preciós... Avui de matí, quan som arribat, he pensat que m'hi perdria, però ara que un cambrer, que no sé com li diuen, m’ha menat a veure ses habitacions, ja me sé ben bé ses tresques. Si els al·lots me vessin aquí, se moririen d'enveja, sobretot en Toniet Bauçà, que és més bàmbol que donat a fer i que se creu ser tot lo món.

            Hi ha dues habitacions molt grans, amb salons i tot, més grans que el de sa rectoria des poble, per als clients de categoria i per als noviïs, segons m'ha dit aquell cambrer. ¡En aquestes sí que s'hi perden! Són més grans que tot ca nostra plegat. ¡I uns quartos de bany! Mareta de Déu, ¡quines banyeres! ¡Això sí que sí! Jo no n'havia vistes mai com aquestes; bé saps que n’havia vist pocs de quartos de bany, jo.

            Me pareix que m'agradarà estar aquí. A més, no hauré d'estudiar ni d'anar a escola ni res de tot això. És molt més bo de fer obrir sa porta de s'ascensor que fer números o arriar mules. D'ascensors només n'havia vists a Ciutat, quan era molt petitet que vàrem anar a ca un metge, i quasi ni me’n record. És divertit això dels ascensors, eh, i no són gens difícils de manejar; crec que sa feina serà bona de fer.

            Sa meva habitació és petitoia, més que totes ses que he vist fins ara, és més menuda que qualque quarto de bany, però ja basta devora ses de ca nostra... encara que hi ha molts de trastos i molts d'armaris amb llençols i tovalloles i punyetes d'aquestes. A més, potser que tengui temps d'anar a la mar, qualque dia, i això sí que és bo.

           ¡Dimonis, la mar sí que és gran! És sa primera ve­gada que la veig de tan a prop, i m'agrada, m'agrada molt. Pareix que aquí es sol no pega tan fort com a Son Vall, millor dit, que pega d'una altra manera, i m'agrada.

            Avui feina, lo que se diu feina, no n'he feta ni gens ni mica. M'han donat berenar i sopar a sa cuina. Hi ha uns fogons que fan por de tan grossos com són, i nets com un rellamp; és clar, com que no fan foc de llenya... Crec que som caigut bé a sa cuinera, bé, n'hi ha moltes de cuineres, de joves i de velles. Madò Antonina li diuen, i és sa més vella i s'única mallorquina de sa cuina. Amb ella puc parlar com Déu mana, perquè amb sos forasters no hi ha qui s'hi entengui. No en sé de parlar foraster, jo, sa llengua se'm trava i no hi ha manera, m'embull i m'embull i no en puc treure aguller, i així, amb sa cuinera, que tampoc en sap gaire de foraster, mos avenim beníssim, lo que se diu beníssim, que ella també s'embulla quan parla foraster; i molt que s'embulla, més que jo.

            Demà me cridaran de bon matí perquè els clients baixen prest. ¡Quina gent més rara! L'amo de s'hotel, es senyor, és un homo gran i gros que sap lo que se pesca i li agrada comandar. Es cambrer m'ha dit que paga poc. Jo no sé lo que cobraré, perquè tot ho donarà a mumpare, però mumpare me va dir que me donarà cent pessetes just per jo, cada mes. ¡Cent pessetes! No les he vistes mai plegades, jo; bé, sí que les he vistes, però sense que fossin meves, que és lo més bo. Quan es padrí me donava un duro, cada diumenge, estava més content que un ca amb un os, i ara, de cop, ¡cent pessetes! No sé com les me gastaré, pero ja me sortirà qualque cosa, em pens; ja sé: compraré aquelles històries de guerra, tebeos com diu en Toniet, que en tenia moltes i no les me volia deixar mai, es tros de pardal, amb ses ganes que en tenia jo de mirar els dibuixos. Ara seré jo que li faré enveja, i no ell a mi. Si aquest beneitarro fos aquí, sí que se moriria d'enveja, és segur que això és molt millor que es seu col·legi de Ciutat ; a més, sé ben cert que ell no ha tengut cent pessetes en tota sa seva vida, per molt ric que sigui son pare.                                                                       (...)

Comments