Manuela de los Herreros: «A n’es meu nin»

Bm-1875-2


Diu qu’això era,

            diu que no era,

            bon viatje fassa

            la cadernera:

               Está una gabia

            de vert pintada,

            d’un clau penjada

            a sa paret;

               y a dins sa gabia

            canta y s’espluga,

            voltetja y juga,

            un aucellet.

               Un tros enfòra

            per si llenega,

            per ferne vega

            si el cas caigués,

               un moixot negre,

            just pell y ossos,

            bada uns uys grossos

            com á salés.

               “Ay! diu amb rabia

            y amb alegria,

            si cualque dia

            sa gabia cau!

               No estará encara

            des clau despresa,

            ja hauré fet presa;

            miau, miau; miau, miau”.

               S’aucell s’assusta,

            p’es moix se gira;

            tan lluny el mira

            que no té pò.

               Es bec se torca,

            estira una ala,

            y amb molta gala

            li canta això.

               “Per més que’m miras

            amb bona gana,

            sa fam t’engana;

            aley! piu, piu!

               Aquí no arribas,

            aquí no hi bastas,

            a mí no’m tastas;

            aley! piu, piu!”

Es moix de rabia

            tot s’escarrufa,

            sa pell arrufa,

            sas arpas treu;

               alsa sa coua,

            vincla s’esquena,

            bufant alena

            i fa un remeu.

               D’es bot que pega

            sas bigas toca;

            com una roca

            cap avall cau,

               y treguent forsas

            de fam y rabia

            toma sa gabia

            junt amb so clau.

               D’ets uys encesos

            espiras llansa;

            no hi ha esperansa

            pobret aucell!

               Prest unas arpas

            te ferán trossos

            carneta y ossos

            plomas y pell.

               S’aucell tremola;

            pensa en la vida;

            cerca una eixida;

            fuitj á un recó.

               Per sort li dona

            salvació certa

            sa porta uberta

            des bevedó!

               Amb sa caiguda

            s’es esfondrada:

            ell sa volada

            pren per fugir,

               y vola amb totas

            sas forsas seuas;

            “Aletas meuas

            treisme d’aquí”.

               De cop s’atura,

            darrera es gira,

            es moix qu’el mira

            enfòra veu:

           Dalt una branca

            ben alta es posa;

            méntres reposa

            canta amb gran veu.

               O moixot magre,

            sa berenada

            s’en es anada

            per no tornar;

               sa gabia et queda

            si això’t consola

            menja escayola

            per berenar”.

               Mentres que canta

            y així bravetja

            una passetja

            pára un al·lot:

               Ben prest en terra

            s’aucell badaya,

            y una riaya

            sent d’es moixot.

               Es mateix dia

            cuant fosquetjava,

            un moix menjava

            dins un ribell:

               entre ses sòbras

            qu’assaboría,

            també hi havía

            ossets d’ausell.

               Mentras qu’ alegre

            tal vega feya,

            contan que deya

            miulant ben fort:

               “Si feres befa,

            be l’has pagada;

            sa bravetjada

            t’ha duit la mort”.

               “Sa sòrt se gira,

            no hi val sa manya;

            es qu’avuy guanya

            pert altre pich.

               May es fer befa

            tengueu per gracia

            de sa desgracia

            d’un inimich.”  

Comments