Llorenç Villalonga: La marquesa es disposa a anar al teatre

Bm-1965a-3


            (Una sala de rebre de casa bona mallorquina. Quadros fins en es sòtil. Escuts. Artesonats. Sa porta està oberta. Enmig de sa sala apareix Mumare, esvelta i cabells grisos, vestida sense pretensió i pentinada de qualsevol manera.)

 

          Mumare: Estic cansada de sentir parlar de negocis, d’obres i d’arrendaments. Ara me n’aniré en es teatro. Ja sé que me criticaran, però m’aficaré a un raconet dins es palco; per ventura no me vorà ningú i si tenc son becaré una mica.

            Pilar: Mumare, on vas?

            Mumare: Me’n vaig en es teatro perquè estic cansada de trui.

            Pilar: Jo hi vui venir.

            Mumare: Es un poc tard, si no fas via.

            Pilar: Me vestiré amb un moment. ¿Quin vestit te posaries? Me puc posar es verd, es beige, es groc o es color de rosa.

            Mumare: Jesús fia meva...

            Pilar (prosseguint sa seva divagació): També me podria posar es que m’ha fet Na Purita, que encara no l’he duit, o bé una combinació...

            Mumare: En es teatro en combinació? ¿Que has tornada loca?

            Pilar: Vui dir falda i brusa...

 

            (Surt na Pilar. Entra N’Immaculada, germana de Mumare, molt elegant, amb capell i tot.)

 

            Immaculada: Anaves a sortir?

            Mumare: Me n’anava a-n’es teatro per descansar i ara Na Pilar surt que hi vol venir.

            Immaculada: No teniu temps.

            Mumare: En aquest rellotge encara no són les cinc. Es ver que va atrassat i s’altre que va bé no camina. ¿Que véns amb noltros?

            Immaculada: Sí, hi podríem anar; només és que he d’esperar ses nines.

          Mumare: Bé. Es temps que Na Pilar se vest... I jo també m’hauria de vestir, perquè tu vas tan elegant... Saps què? Me posaré es capell de l’any passat. Dus una fantasia preciosa. Jo també me n’hi podria posar una, de fantasia; n’he de tenir, però no sé on. O si m’hi posàs aquell cuchillo, saps?... Amb so cuchillo i refrescat un poc, doblegant s’ala... Gaspar... Diré que el m’hi clavin amb un moment.

 

            (Entra en Gasparot, tot miotot.)

 

            Gasparot: Mana, senyora marquesa?

            Mumare: Digues que me clavin es cuchillo, que me dobleguin un poc s’ala i que m’ho duguin.

            Gasparot (espantat): Què és lo que li han de clavar?

            Mumare: Es cuchillo. Ves, fé via. I du-ho tot d’una. Dona Immaculada ho vorà.

            Gasparot: Ho deu voler dins una palangana...

            Mumare: Ves. No t’entretenguis.

 

         (Desapareix En Gasparot. Arriben Ses Pujols de Son Flor, Sa mare molt zalamera, amb sos uis verds. Ses fies no conversen ni riuen. Van molt netes, molt corioses, molt iguales. Un pagès les compararia potser amb un tronc fi. Besades.)

 

            Da Jerònia: Anàveu a sortir?

            Mumare: Sí, però què té que veure? Anàvem a-n’es teatro. Hi poreu venir totes, cabem en es palco.

            Da Jerònia: No, noltros quedarem, no faltava més... ¿I què fan?

            Mumare: No ho sé.

            Immaculada: Supòs que deu esser moral.

            Mumare: Ja és segur. Si no, no hi aniria.

 

            (Entra En Martí.)

 

            Martí: Fan La Dama de las Camelias.

            Mumare: És ver? No, idò no vui que Na Pilar hi vagi.

            Immaculada: Noltros tampoc no hi anirem.

            Mumare: I ben mirat... És sa vida real, vols que et digui... En es temps que correm... Però La Dama de las Camelias...

            Immaculada: Està prohïbida.

            Mumare: Bé, però tu l’has vista.

            Immaculada: No és igual, perquè la vaig veure amb italià i amb música i no la vaig entendre.

            Martí: Però si no és ver, que la facin.

            Mumare: Idò què fan?

            Martí: Las bribonas.

            Mumare: Tirè, ara se’n riu.

            Immaculada: Però hauríem de sebre què fan, abans d’anar-hi.

            Mumare: Idò demaneu. Jesús...

 

            (Entra Na Rosa Rossell, molt perfumada i composta: cinquanta anys que volen parèixer vint-i-cinc.)

           

            Rosa: Ai, al·lotes, estic molt trista, molt... No tenc ni aliento d’arreglar-me.

            Martí: Quin perfum més bo, donya Rosa.

            Rosa: Una loció sense importànci’... Idò sí, estic molt desmillorada...

            Immaculada: Te passarà.

            Rosa: No ho sé, no ho sé...

 

            (Entra En Gasparot amb una palangana amb una ala d’endiot i un guinavet.)

 

            Martí: I ara on va aquest ànnera?

            Tots: Què és això?

            Gasparot: Senyora marquesa, això és lo que m’ha dat sa cuinera i diu que no sap què és que pretén vossa mercè ni com li ha de doblegar s’ala.

            Martí (fent-li pessigoies): I ara què dius, què xerres?

         Gasparot: Ai, don Martinet, si me deixàs fer... (Estufa es braços perquè li facin més pessigoies, però En Martí se’n va davora Na Camila Pujol.)

             Martí: Que vos heu divertit molt aquestes festes?

             Camila: Pots pensar, a Son Flor...

 

            (Entra Na Pilar vestida de groc, amb sos uis més grossos i ses pipelles més pentinades que abans.)

 

            Pilar: Què vos pareix aquest vestit?

            Tots: Molt bé, molt elegant...

            Pilar: No vos agradaria més es verd? Sí, me’n vaig a posar es verd.

 

            (Surt molt de pressa.)

 

            Mumare: Mirau aquesta fia meva...

            Immaculada: Ara vénen ses nines.

           

            (Entren quatre de ses seves fies.)

 

            Mumare: Ja ho val... Mirau aquesta Pilar... Nines, anau a donar pressa a Na Pilar que se vest. Bono, però ¿què és això, Gasparot? A-n’ a què ve aquesta ala d’endiot?

            Gasparot: Senyora marquesa, això és lo que m’han donat a sa cuina.

            Mumare: Bono, du-t’ho-n’ho. O si en voleu... ¿Voleu menjar endiot?

            Gasparot: Es cru, senyora marquesa.

            Mumare: Es cru. Bono, idò ves.

 

            (En Gasparot queda dret sense moure-se.)

 

            Mumare: Rosa, véns a-n’es teatro?

            Rosa: Amb so dol... I no vaig vestida... No, pot esser.

            Mumare: Vine... Cabem tots en es palco. Saps què? Posa’t es meu abric de pell.

            Rosa: I tu?

            Mumare: No el duc més que un pic cada any per anar a Matines. Gaspar cerca’m es meu abric. Que mirin p’es porxo, o allà on sigui.

            Da Jerònia: Bono, noltros mos n’anam. No venim en es teatro per no molestar.

            Mumare: Idò, diós. Tens raó... Jesús, ¿i ara quin desbarat dius? Anem tots plegats. Fan una obra molt mona.

            Camila (a-n’En Martí): Jo no vui festejar ni casar-me (El mira amb ulls melancòlics.)

            Martí: Moltes al·lotes avui pensen així. (A Na Rosa.) Rosa, sap quin perfum... Sempre tan elegant...

            Rosa: Jesús un poc d’“Emir”, no es para tanto...

 

            (Na Camila queda tota sola, uis baixos.)

 

            Mumare: Aquesta Pilar... Quina hora és?

            Martí: Ja han tocat les sis fa estona.

            Mumare: Aquí només son les cinc i mitja. Es ver que està aturat.

 

            (Entra N’Amaranta i En Minos. N’Amaranta du capell perquè s’homo s’hi ha empenyat. Ell va afaitat perquè sa dona l’ha fet afaitar per força.)

 

            Amaranta: Què és tanta de gent? Catalina, Rosa...

 

            (Entra en Pampango.)

 

            Pampango: Buenas tardes, Mumara. Qué tal, Minos?

            Mumare: Nos vamos todos al teatro. Tú vienes con nosotros. Escolta, Minos, t’he de consultar... Meem, cridau Na Pilar... Gaspar, digues a dona Pilar que la deixarem, que mos n’anam... Vine, Minos, és un moment. No sé com arreglaria lo d’es pasillo..., si hi faria finestres perquè paresqués més ample...

            Minos: Tens dues maneres de resoldrer-ho. Una, com dius, obrint finestres per donar-li una amplàri’ visual, i s’altra fent-lo parèixer més estret, més túnel, posant-hi banquillos, per exemple.

            Mumare: No se m’havia ocorregut. ¿Vols dir tu l’estrenyeries o l’aixamplaries?

            Minos: Són dues possibilidats que tens, si ho vols tocar. També el podries fer un poc més alt...

            Mumare: I t’agradaria?

            Minos: No.

            Mumare: Vine i voràs.

Comments