Esbarts de núbols l’horizont cubrexen,
Revoltan
l’ample cel;
Les comes y les valls desaparexen,
S’amagan
dins lo vel.
L’oraje térbol sempenteja els arbres;
Pluja
molt freda cau;
Gratinya l’aygua del torrent los marbres;
La
boyra en torn s’ajau.
Les hores del matí se son passades,
Y
un raig de sol no veym
Trencar les atapides bromerades,
L’astre
s’es mort be creym.
Los genis de la nit ‘par que bramulan,
Batallan
ab lo jorn,
Y los espays de cop més s’ennigulan,
Més
semblan negre forn.
La mar se pinta de color verdosa,
Lo
cel enjega ‘l blau,
Y ‘s revingla l’onada neguitosa
Com
un selvatje esclau.
També mala foscor nos entenebra
Lo
cor, l’enteniment;
També l’Europa veu mentida y febre
En
lloch d’amor crehent.
Vindrá la nit; aprés la nit l’aubada;
Sol
hermós brillará:
Mes, ¡ay Senyor!, ta Llum benavirada
¿Nostre
esperit veurá?
¿Llambrejará l’Estel de l’Esperança
Del
mon en la negror?
¿Ab los hòmens tendrá confederança
La Veritat, Senyor?
