Josep Tarongí: Fosca

Bm-1870-2


                                  In umbra mortis sedent.

                                               (S. Lluch.)          

 

Esbarts de núbols l’horizont cubrexen,

       Revoltan l’ample cel;

Les comes y les valls desaparexen,

       S’amagan dins lo vel.

 

L’oraje térbol sempenteja els arbres;

       Pluja molt freda cau;

Gratinya l’aygua del torrent los marbres;

       La boyra en torn s’ajau.

 

Les hores del matí se son passades,

       Y un raig de sol no veym

Trencar les atapides bromerades,

       L’astre s’es mort be creym.

 

Los genis de la nit ‘par que bramulan,

       Batallan ab lo jorn,

Y los espays de cop més s’ennigulan,

       Més semblan negre forn.

 

La mar se pinta de color verdosa,

       Lo cel enjega ‘l blau,

Y ‘s revingla l’onada neguitosa

       Com un selvatje esclau.

 

També mala foscor nos entenebra

       Lo cor, l’enteniment;

També l’Europa veu mentida y febre

       En lloch d’amor crehent.

 

Vindrá la nit; aprés la nit l’aubada;

       Sol hermós brillará:

Mes, ¡ay Senyor!, ta Llum benavirada

       ¿Nostre esperit veurá?

 

¿Llambrejará l’Estel de l’Esperança

       Del mon en la negror?

¿Ab los hòmens tendrá confederança

       La Veritat, Senyor?

Comments