Josep Lluís Pons i Gallarza: L’olivera mallorquina

Bm-1892-2


A don Francesch Muns y Castellet

 

Cóntam, vella olivera,

mentre sèch alenant sobre la roca,

noves dels temps d’enrere

que escrites veig en ta surenca soca.

Jo vinch á recolzar-me

á tes nuades rels, trist d’anyorança,

perue vullas tornarme

dels bens que n’hé perduts sols l’esperança.

Ton delicat fullatje

que sota lo cel blau l’embat oreja

es de la pau l’imatje,

de tots los goigs de la ciutat enveja.

Ta rama verde y blanca

com cabellera d’ángel t’enmantella;

y á ta esquexada branca

falta, p’el vent l’arrebassada estella.

            Quant jove y vincladissa

crexías sobre ’l marge de la coma,

xermaba ta verdissa

la falç del llaurador fill de Mahoma.

            L’arab y sa maynada

respirantne tes flors p’el Maig sortían

y ta oliva escampada

sos fills, per la tardor, la recullían.

¡Ah, quin dol, escoltantne

del corn aragonés lo toch de guerra,

tallá tos brots, donantne

empriu á l’host de la guanyada terra!

            Y ’l jorn de la conquista

ab llágrimes del cor senyant sos passos,

sense girar la vista,

sortí, ab l’infant mes xich estret als brassos.

            Los cavalls trapitjaren

dins lo solch sarrahí les bruyes tendres

y ’ls ferros enfonçaren

de la alquería en les calentes cendres.

                             —

¡Com reposava, al ombra,

deslliurat lo baró dels durs arnesos,

mentre ’ls llebrers sens nombre

jeyan al sol assedegats y extesos!

            Y de son puny volantne

lo manyach esparver dalt tu ’s posava,

les ungles encreuantne

y’ls tendres cims dels branquillons vinclava.

                            

            Cuant era un alta ermita

aquex claper de trossejada runa

lo místich cenobita

aquí s’agenollava al clar de lluna.

Al toch del monastiri

mans plegades al pit, pregaries deya,

y ’l cel en son del-liri

per lo rexat de ton ombratje veya.

                          —

            Ara aquí ’l temps enganya

lo pastoret que embadalit s’atura

y ab flaviol de canya,

gira ’l ramat que al comellar pastura.

            Mentres l’ovella tosa

ab lo clapat anyell entorn apila,

la cabra delitosa

tos tanys novells per rosegar s’enfila.

                         

            Arbre amich del qui plora,

dosser sagrat de eternitat serena,

jo ’t sento grat de l’hora

que m’has aydat á conhortar ma pena.

            Tu al cor m’has donat força,

tú apar que ’m tornes juventuts perduda,

com de ta axuta escorça

la sava n’ix que ton brancatje muda.

            Jo moriré y encara

espolsará ’l mestral ta negra oliva:

res será del que es are:

tú sobre l’ blau penyal romandrás viva.

Comments