Bm-1853-2

   Com una nau vensuda

Per sa forsa d’es vent, veu una á una,

   Cada vela rompuda,

   Y speransa ninguna

Li queda já de millorar fortuna;

              __

 

   Y sas entenas cruxen,

Rompen y cauen dins la mar ayrada;

   Es cordatjes s’ afluxen,

   Y ‘s tem á cada onada

Que veu al cel per última vegada;

              __

 

   La gent despavorida,

Qui creu que j’ ha tocat sa derrer ‘hora,

   Desesperada crida,

   Acongoxada plora,

Y á Deu per fí, per son salut implora;

              __

 

   Y Deu l’ escolta. Y calla

Tot d’ una ‘s vent. La mar, terrible encara

   Á poc á poc devalla,

   Sa boyra se separa,

Y mostra el sol sa desitjada cara:

              __

 

   Y compareix la terra

Y ‘s port amic, que casi casi toca,

   Cau s’ ancora y s’ aferra

   Á coneguda roca

Y sa gent d’ alegría ‘s torna loca;

              __

 

   Axi jo qui corría

Perdut pe’l mon seguint una ‘speransa

   Qui sempre me fogía

   Fent cada punt mudansa,

Y no ‘m deixava un’ hora de bonansa;

              __

 

   Y encara que be ‘m veya

Á cada desengan tornar mes pobra,

   Perqu’ era jova, creya

   Tenir forsas de sobra

Per comensar de nou se matexa obra.

              __

 

   Peró de tal manera

Va creixa ‘s vent, la mar torná tan forta,

   Que sa meua quimera

   De tot punt desconhorta,

Y vaix plorar una ‘speransa morta!

              __

 

   Llevó, per ma ventura,

Vaix implorar aquella Maravella,

   Aquella verja pura

   De ‘s afligits estrella,

Reyna del cel, del mon humil donsella.

              __

 

   Qui com mare amorosa

Intercedí per mí... y sa inflamada

   Ferida dolorosa

   Va ‘star ‘n lo punt curada

Y vaix trobar sa pau altre vegada.