Joan Mas: Testament de don Bartomeu

Bm-1965b-3


            (...)

 

            “Escric aquest testament dia denou de març de l’any mil noucents seixanta dos... Avui dematí m’han visitat casi tots es que he nomenats, a més de dos metges i el senyor Rector, i tots poden certificar que no me’n vaig d’es cap. En quant a n’ets hereus, començaré p’es més xerecs, per no perdre ses costums humanes...”

            JOANA — Jo seré sa primera, com si ho ves.

            CAND — (llegint) “A na Joana Aina, esposa meva p’es meu mal cap, li deix vuitanta mil pessetes.”

                        Na Joana demostra que així mateix està contenta.

            “Quaranta-vuit mil són sa seva paga de cuinera d’aquets darrers anys i ses altres trenta-dues mil són per ses trenta dues vegades que...” (VACIL.LA I CLAMA) Ai, Bon Jesus!

                      Mira En Boira de coa d’ull i beu un glop d’aigua. Aquel s’esforça per no esclatar a riure i els altres dissimulen. La pobre Joana Aina                està empinada, com un ciri.

            “...he pogut cohabitar amb ella — i ho dic en paraules canòniques — d’ençà que mos casàrem”.

                        (En les representacions on hi hagi menors, en lloc de Sor Candelària dir aquesta última frase, En Boira intenta llegir el reste de la clàusula i la monja ho evita tapant ràpida el document).

                         El contrabandista fà una riallota. Na Joana Aina s’enrevenxina:

            JOANA — I res més?

            CAND — Deixa’m alenar, fia meva.

                         Torna llegir:

            “Estan dins es cofre vermell.” Llavó hi ha un espai en blanc.

            JOANA — Val més callar!

            CAND — Exacte. (LLEGINT) “Si sa meva dona ha dit “val més callar”, contestau-li que lo més val és obrar bé i honestament.” I un altre espai.

                        Na Joana Aina es gira d’esquena.

                        Sor Candelària segueix llegint:

            “A n’En Boira li vull fer un obsequi i és es retrat a l’oli des tercer Compte de Binimorat, que era un pirata. Si no ho creu, que ho demani a n’es seu gendre”. I ve un altre espai.

            BOIRA — No me sap gens de greu! El tornaré vendre!

            CAND — (LLEGINT) “Però, en es cas de que el torni vendre, haurà de entregar es noranta per cent a ses “Hermanites”. Es lo que ell estava acostumat a guanyar en ses seves operacions comercials”.

                         En Boira s’infla.

            CATA — No t’enfadis, papà. Pensa que pateis des cor.

            CAND — “A n’En Pere Mateu, li deix sa possessió de Binimorat”.

            TOTS — Eh???

            CAND — No, fills meus. No hi ha espai.

                         I segueix llegint:

            “Sembla un bon al.lot i per conseqüent és es més interessat”.

                         En Pere s’infla.

            “Se pensa que amb doblers se guanyen tots es jocs. I així comprovarà que només se compren esparrais, com Na Joana Aina”. Jesús, Senyor!

                         Na Joana Aina s’aixeca:

            JOANA — A mi ja me basta i me sobra! Si n’hi ha que tenen paciència per aguantar-ho, que ho aguantin!

                        Partint, Na Joana Aina mira En Pere Mateu, que instintivament va                       per seguir-la. Però la veu de Sor Candelària el retura:

            CAND (LLEGINT) — “No et moguis, Pere Mateu, que mai estarás tan bé com ara”. També está escrit, ¿eh?

            PERE — Ja m’ho supòs.

            CAND — (LLEGINT) “En esser mort En Pere, sa finca ha de passar a n’En Tomeuet, es menut d’es meu nebot.”

                         En Joan i Na Catalina es miren i tomben el cap, en senyal                         d’aprovació.

            “A n’En Joan, que és s’única persona que he estimat de cor, només li deix es meus llibres, es rellotge de mon pare al cel sia, sa col.lecció de bastons i es meu anell. Són coses que no tenen valor material, com s’estimació. Es dia que va preferir s’al.lota a sa meva voluntat, va demostrar clarament que era un idealista. Déu li conservi molts anys s’idealisme, però que s’estigui a ses conseqüències”.

            BOIRA — Això no té nom!

            JOAN — Calli, papà.

            BOIRA — Mira lo que heu gastat per venir de Madrid, sant homo!

            JOAN — No hem vengut a cercar doblers, papà.

            BOIRA — Vaja, no vos entenc!

            MAGD — Idò, jo sí. No saben lo que han de dir i aposta callen.

            BOIRA — Vostè, què troba, monja?

            CAND — Jo no puc dir res. Hi ha un espai en blanc.

            BOIRA — Idò el boti, que punyema!

            CAND — (LLEGINT) “Si han remugat, és que només són idealistes de llengua, i si no han dit res és que són persones educades”.

                         En Joan diu, correctament:

            JOAN — Gràcies, tio.

                         I es queda ben estirat.

            CAND — (LLEGINT) “A sa dona d’es meu nebot, que me va semblar una persona molt equilibrada, li regal totes ses joies de mu mare, al cel sia, que no era de lo més sensata. P’entura en dur-les, si li ajuden a perdre una mica es cap, conseguirà que En Joan no s’avorresqui tant en es seu costat”.

            CATA — Joan!

            JOAN — Té una mica de raó, Catalina.

            CATA — Joan!!

            CAND — Ara! A la fi que arrib jo! Ara venc jo, escoltau.

            PERE — Vagi alerta, Sor Candelerieta. De vosté, no llegiria molt fort...

            CAND — (LLEGINT) “A sa meva germana Vicenta li deix cinc centes mil pessetes.” Animetes santes!

                        Mostra el document a Boira.

            “Cinc centes mil pessetes”, ho diu ben clar, mirau-ho!

                        Torna llegir[1], amb fruïció:

            Les tenc depositades en es banc en nom seu i meu. Servirán per pagar s’escola, mentre bastin...”

                        Una davalladeta de tó:

            “a totes ses alumnes des col.legi nou, fies de families de més de tres infants, en tant i en quant es pares fàçin declaració jurada de que no comanàren es que feia quatre per cobrar es punts”.

(...)



[1] Corregim lleguir.

Comments