Ildefons Rul•lan: Don Quixot de la Manxa

Bm-1905-1


Aventuras que corregué D. Quixote dins la Serramorena, y de sa penitencia que feu per imitar a Beltenebrós.

 

            D. Quixote sa despedi de’s cabré, y posantse demunt en Rossinant, maná n’en Sanxo que li pegás derrera, lo que fe aquell de malas retrancas. A pòc pòc, sa feran endins per lo mes atapit de sa montanya, y a n’en Sanxo li comenssá a pegar sa conversséra; mes per no faltar a lo que son amo li tenia manat no gosava a comenssar; fins que no poguent aguantar mes li digué: Señó D. Quixote, que vòssa mercê me beneesca, y me don permis per tornarmen de su qui mateix a ca meua; devòra sa dòna y ets infants y al menos podrem xerrá tot lo que mos don la gana; perque això que vòssa mercê vòl, de que vaja en b’ell de die y de nit per aquets desèrts, y que no puga obrir sa boca cuant ne teng ganas, es enterrarme de viu en viu. Si al manco ets animals converssavan com a n’es temps de’n Sopas, aniria mes be, perque m’aconhortaria fent covèrbos en so ruc, si’l tengués. Sab qu’es de mal de sufrir y cal un fetje de bòu; cercar aventuras tota la vida, y no trobar mes que cossas, y mantetjaments, y pedradas, y còps de puny; y donet un punt a sa boca, sense porerte esbravar, còm si fosses mut.

            —Ja’t veig sa tela Sanxo, (respongué D. Quixote), tu’t fons, perque vòls que t’alssi s’entredit que te vaig posar a sa llengo; ja está alssat; y amòlla tot lo que vulgues en tal de que no mes sia mentres mos trobem per aquets serrals.—Entesos, (digué en Sanxo) y me basta. Ara converssaré lo que puga, que Deu sab lo que ha de succei altre die; y comenssant ara mateix li vuy fer una pregunta. ¿Quin pebre li feia a vòssa mercê coure s’uy, per sortir tan rebent en defenssa d’aquella reina Enmatzinada ò Endomassada ò còm sa diga? ¿Quê mos importava si aquell abat era amig seu ó no? Estig segú que si vòssa mercê hagués callat, que li tocava, perque no era es jutje, es lòco hauria seguit s’historia, estoviantmos sa pedrada, sas cossas, y unas cuantas estretas.—Jo t’asegur Sanxo (respongué Don Quixote) que si tu sabessas còm jo, lo molt honrada y gran señora qu’era la reina Madássima, trobarias que me sobrá paciencia, no esclafant ab sa primera, es morros qu’amollavan tantas flastomias, perque ho es y gròssa dir ni penssar qu’una reina siga tan amiga d’un cerugiá. La veritat es, que mestre Elisabat qu’anomená es loco, era un hòmo molt prudent, y de pês, que servi de consseyer y de metje a la reina, mes dir lo altre, es un desberat que mereix un gran castig; y perque vejis que’n Cardèni no sabi lo que’s pescava, recordêt que a las hòras ja havia perdut es quirieleyson.—Ydò per lo mateix (replicá en Sanxo) no havia de pendre vòssa mercê en conta, sas paraulas d’un lòco; y sòrt que sa pedra torssé es cami, que si va dreta a n’es cap mos devertiam, y tot per voler treure cara per aquella señora que’n terra cayga y mal no’s fassa.

            —Mira Sanxo (digué D. Quixote) cuantre es que tenen seny, y cuantre es que l’han perdut, tot cavaller andant está obligat a treure cara per sas dònas, de cualsevòl estament que sigan; y molt mes per reinas tan preuadas còm ho fonc la Reina Madássima, de sa que som molt devòt, per sas cualidats que l’adornavan. Ella fonc hermosa, prudent y suferta en sos trabays; y es conseys de mestre Elisabat, li servirán de molt de profit y ajuda, per portar la creu sens desmayar; y per això, sa gent ignorant y mal intencionada l’enfila per sa punta y ho agafa per s’anssa que crema, diguent cinc sòus, tres sòus; y repetesc altra vegada, que mentan y en mentirán mil y dossentas es que tal còsa penssin ò diguin.

            —Ni la pens ni la dig, (respongué en Sanxo), que’s compongan si están espenyats, que de’s seu pa farán sopas; y si foren ò no foren ò deixaren d’esser, es seu conte darán a Deu; jo fas sa meua via y call y no se res, perque no m’agrada fer es contes a casa d’altri, y qui compra y ment a sa bossa ho sent, y sobre tot ni perd ni guany, teng lo que vaig dur de’s neixe y no m’afic en romanssos. Y si fossen lo que diu sa gent; tal die fará un añ y me’n fas tròns; y també dig: que molts se penssan trobar truytas, allá hon no hi trobarian òus, pero ¿y qui será capás de posar pòrtas a n’es camps cuant de Deu digueren?

          —¡Jesus! Sanxo, y que de botilladas envergas, (exclamá D. Quixote) ¿Que te que veure es punt que tractam, en sos refrans qu’embolicas? Per mor de Deu, Sanxo, calla y d’avuy envant afiquêt en ponyir s’ase y no t’afiquis en lo que no entens, perque no tocas pilòta.

(…)

Comments