Bm-1858b-2

              L’aubatet

 

    No ploréu, no ploréu, mares,

si s’moren es vostros nins,

ponsèlletas que s’esfloren

antes que s’puguen obrir;

    que l’bon Jesus las trasplanta

á un terreno mès felis

hòn no hi há perill que s’secan:

s’uy de Dèu las fa florir.

 

    S’aubat duen á San Tritlo

dins un baulet garrit,

forrat de lama de plata,

vetetjat de galó fi;

    llòba y ruquetet en randa,

va vestit de Sant Lluis;

xinetla colòr de rosa

y un hermòs lliri en els dits;

    pipèllas mitx aclucadas,

á sa bòca un dòls sònris,

com si dins es bres dormia

engrònsat per xerafins.

    Cuant sòn en el cementeri,

el rodetja gran gèntiu:

sas donas es frònt li besan,

es frònt de lliri mòstí.

 

    Tòt es plors á dins ca’ sèua,

sa mare s’estremordí

com va veurer que sen duian

lo sèu fill, tòt son ecsis!

    De tant plorar fatigada,

tòts es sèus mèmbres cròxits,

tòtas sas forsas perdudas,

poc á poc se condormí.

    En es ple estaba sa lluna,

era en punt á mitja nit,

cuant de repènt se desperta:

que la cridaban sentí.

    Sentí una veu melodiòsa

mòlt delicada y sutil,

que dòlsa, dòlsa sonaba

dins son cor adolorit.

—Aixúga s’teus uys, ma mare,

(aquèlla veu d’amòr diu,)

alégret, que are es un ángel,

es un ángel es tèu fill.

    Com s’ultim perfum que ecsala

s’asutzena en es jardí

cuant baixa de sas montanyas,

s’ivern de boiras vestit;

    així s’animeta mèua

des cos innocènt surtí:

¡cuant delitòs, mare dòlsa,

va essèr mon derrèr sospir!

    En el cel tinch pare y mare,

per germans es xerafins:

los tèus plors, ma mare, aixúga,

qu’es un ángel lo tèu fill.—

 

    No ploréu, no ploréu, mares,

si s’moren es vostros nins,

ponsèlletas que s’esfloren

antes que s’puguen obrir;

    que l’bon Jesus las trasplanta

á un terreno mès felis,

hòn no hi há perill que s’secan:

                                                          s’uy de Dèu las fa florir.