Geroni Rosselló: L’almoina i l’oració

Bm-1800*b-2


  LA ALMOYNA Y LA ORACIÓ

 

     N’es una, una verge bella,

  Tota parfum, blanca flor;

  N’es l’ altre germana de ella,

  Tota bálsam, tota cor.

 

     Ne tenen d’ angel la care,

  Las ama Deu mes que tot;

  Fillas d’ una sola mare,

  Com dos lliris d’ un sol brot.

 

     De sensillés van compostes

  Y vesten blancor de neu;

  D’ un palau molt alt son hostes

  Que illumina el llum de Deu.

 

     La hermosura las iguala,

  Sos cors son copas de mel;

  L’ una en terra ‘ls ulls acala

  Y los alsa l’ altre al cel.

 

     Totas duas reclinadas,

  Apenas dormen de nit,

  Escoltant el mon calladas

  Per si n’ouen algun crit.

 

     Y las vetla y las contempla

  Una dama ab gran amor,

  D’ hermosura sens exempla

  Rodada de resplandor.

 

     Cuant despunta l’ alba clare,

  Cuant l’ alba n’ ha despuntat:

  —Salut mare, salut mare!

  Nostra mare Caritat!

 

     —Fillas mias! fillas mias!

  Per los homens tots, salut!

  Empreniu las vostras vias,

  Qu’ un nou jorn ja n’ es vengut.

 

     Al home el dolor mou guerra

  Y me dolen los seus crits;

  Per ço baixau á la terra

  A albergar dins los esprits.—

 

     Y aixamplant ses alas blancas

  Los dos anjels de consol,

  Com los ausells de las brancas,

  Baixan en terra d’ un vol.

 

     Per lo camí d’ un vilatge

  Van á complir lo vot seu,

  Parlant ab son dols llenguatge

  Y sols visibles de Deu.

 

     —Germaneta, ma germana,

  Germaneta ¿ahont vols anar?

  —Del monastir la campana

  Vaig la campana á tocar.

 

     Ja se moren las estrellas,

  Despértense ausells y flors,

  Y al Deu de las maravellas

  Vull elevar tots los cors.

 

     Y tú, germana, en lo poble

  ¿Qué y dirá ta veu suau?

  —Parlará á lo cor del noble

  Sercantlo dins son palau.

 

     A comensar vá lo dia

  Per guanyar l’ home el sustent,

  Y ha pobres en la agonia

  Qui no tenen aliment.

 

     Per ço m’ en vaig á l’ orella,

  L’ orella del rich altiu,

  Y es ma veu qui l’ aconsella

  Cuant sent son cor que li diu:

 

     «¿Veus lo goig que te rodetja,

  »Lo pler qui sempre ‘t segueix,

  »La dicha qui te festetja,

  »L’ or qui en tas mans resplandeix?

 

     »No cregas que l’ Etern vulla

  »Que, ab tant, el cor tengas buyt,

  »Y qu’ árbre de molta fulla,

  »No li done flor ni fruyt.

 

      »No cregas tant t’ asistesca

  »Perque entri el vici en ton cor;

  »Y fart de mel de la bresca,

  »Olvits la abella y la flor.

 

     »Pensa que lo que te sobre

  »Li falta á lo teu germá,

  »Que es la miseria del pobre

  »Lo que Deu damés te dá.

 

     »Que per cada gust que ‘t donas,

  »Plora cent llágrimas éll;

  »Que ab las puas tu ‘l coronas

  »De las flors de ton ramell.

 

     »Que n’ es llarga s’ agonia,

  »Com los teus plaers son breus;

  »Que sa fortuna faria

  »Cada gust petit del teus.

 

     »Dónalos, donchs, lo que tiras,

  »Als pobrets necesitats;

  »Floretas que sols no miras,

  »Y jochs que tens olvidats.

 

     »No vullas que mentras gosas,

  »Muyra de fam ton vehí;

  »Que ‘t fassa ton llit de rosas

  »Qui no ‘n té sols per dormí.

 

     »Puis lo qu’ el rich sacrifica,

  »Mogut per la caritat,

  »Deu le’y torna y centuplica

  »Cuant entra en la eternitat.»

 

                  (...)

Comments