Gabriel Reus: L’alga

Bm-1991-1


        Tapà s’era d’alga era sa manera milló per conservar-là en s’hivern: al menos axí heu pensaven es pagesos campanés. Tapar-là de paús hagués estat per ells criar-hí males herbes que, amb ses rels, l’haguessin desfeta. Es paús tenia encara un altre desventatge: no conservava sa frescoreta de s’alga, que tant contribuïa a que s’era no se crivellàs.

     Anaven a cercà s’alga de Sa Ràpita o de Ses Covetes: una feina més -i fexuga- que s’afegia a ses altres d’es pagesos campanés.

        Anà a cercà alga és per mi pentura un d’es records més agradables de quant era petit, perquè’s com un símbol de lo molt que m’estimava’s meu padrí.

        Jesús, i que disfrutava d’anà a cercà alga! Anà a cercà alga volia dí: anà a mà. I llavonses «anà a mà» era pe sa gent pobra -o «proba», com deen molts- una cosa extraordinari. Domés tenien casa a mà es més rics i, a Campos, si un pobre anava a mà -si no era «anà i tornà», dinant bax d’es pins d’es Boscarró- el tenien per un tudat.

        Axí com a Felanitx, qu’eren més estufats, sulien dí: «Un bon felanitxé ha de tení una casa en Es Port i un jardí en El Calvari», a Campos, més pobrets, vax sentí dí moltes vegades: «Tení una casa a mà i menjà fruita fora tems basta per arruinà una famili». I també: «Es qui van a mà encaren s’esquena a ca-seva».

        No és, idò, gens raro que jo fes bona festa es dia que’s padrí me cunvidava per anà a cercà alga: Anava ja a romandre a ca-seva, per pò de no ser-hí a tems i, sobretot, perquè partíem de bon dematí. En trancà s’auba, ja ‘víem de carregà, si no vulíem que mos prenguessin es bons carregadós, i Sa Ràpita quea llavonses molt enfora.

        Fora son i uis espolsats, mos ‘xecàvem devés les dues i mitja. Es meu padrí sempre va sè dematiné! Tenc an a qui semblà! Enllestíem sa mula i es carro i, después d’encomenar-mós a Déu, a la Verge Maria i a tots los Sants de la Cor celestial, partíem de quatres, o més ben dit: daxo... daxo...       

         Sa meva tasca, p’es camí, era durmí arrufat i embulicat dins una manta vea o un llençol de saqueta, però ximatex me donava conte quant passàvem per la Sala o per la-Iglesi.

         Record, com si fos ara, es tremoló d’es caminà carreté que comunicava a tot lo cos com una rampeta ben agradable, quant no hi ‘via asfalt; es renou sord d’es carro dins sa fosca; s’esclafit sec, de tant en tant, de ses escorretjades o de qualque mac fet rebutí de ses ginyes pe sa llandi de ses rodes; es goità’s caparrí, treguent-ló de devall es llençol, per mirà ses estrelles que s’esfumaven en el cel, en trencà s’auba esplendorosa d’es mes de gost...

        Devés Ca’n Estela, es padrí me cridava: «Au, au! Que ja ‘ribam!» Valia la pena està ben desperts! Mos acostàvem a la mà p’es passatge cubert pe ses mates més altes i de soques més revengudes que ningú ha vist mai... que hi ‘via prop de Sa Torre.

        Sa Torre de Sa Ràpita! Un monument! Antes d’essè restaurada, conservava es coloret d’ò campané i ets esmorrells la feen molt més ella, perquè sempre la ‘viem vista axí.

       Davant noltros s’ubria la mà: una mà ampla, amplíssima... blava, blavíssima... plana com una bassa d’oli, ja qu’encara no s’havia mugut s’embatol.

        A mà dreta, a un tir de pedra de Sa Torre, part damunt ses roques, avon estaven escavats un parei d’escàs, començava sa filerada, sempr’igual, de ses cases de Sa Ràpita i, dins sa boira, s’endevinava S’Estanyol.

         A mà esquerra, «S’arena» (res de «S’Arenal») sense fi, sa finíssima arena de Sa Ràpita... segons males llengos, sa més fina del món... blanca, immaculada... q’aquell dematí ningú encara ‘via trepitjada. Sols l’havien besada amb tenresa ses manses ones de la mà.

        Com a vasa primorosa, a s’altra part de s’aigo blava, s’estenia sa verdó d’es pins, veis i coputs, d’Es Bosquerró; i, a s’enfront, com si surtissin de s’aigo, se destriaven ses cases humils d’es porrereins, a Ses Covetes, dominades p’es que a mi’m parexia un immens Castell: «es castell» de Ca’n Catoi...


       Es milló racó per carregà d’alga era’s lloc avon acabaven ses roques i començava s’arena -i dic «acabaven» i «començava» perque de tot axò no’n queda res de res- just allà ‘von degotava dins la mà s’únic fontinyol d’es nostro terme, formant «es dolç».

        Si un altre dematiné no ‘via fet primé -cosa poc freqüent- puríem carregà tutduna. Si la mà ‘via bufat, sa feina era dobble: primé treure s’alga amb sa forca i llavó carregar-là. Fins i tot a vegades la dexàvem perquè axugàs fins un altre dia. Tot axò vos confés q’a mi no’m donava cap mal-de-cap. Prou feina tenia de jugà dins s’arena amb ses pilotes d’alga i cercà «barques» de sipi!

 

        Si’s padrí’stava de bones, en ‘vè carregat, mos rentàvem i, un pic cad’any -tot’una festa!- també rentàvem sa mula. I que m’hi trobava de guapo amb so «traje de baño» que m’havia duit sa tia de Ciutat! «Com qu’el vegi», diu ella i han passat casi cinquant’anys: «Uns calçonets vermeis amb pitera blanca, avon estava brodada una barqueta també vermea». Jo també el vetx! I afegex: «Me vatx rompre es cap: va valé sis reals! Una furtuna!»

 

      Antes de partí cap a la vila, berenàvem. De sa taleca, penjada a un maimó d’es carro, en trea es padrí: pa, sobrassada, formatge i... aubercocs, sa fruita del temps. I quin regustillo tenia aquell pa’mb formatge ple de saladina! Hagués fet entrà en talent a qualsevol desmenjat! I que’n direm d’ets aubercocs mitg esclafats, brufats encí i enllà, amb miquetes d’alga! Diven que ses algues tenen molt d’iodo... i axò és bo. Quantes vegades me varen envià a Ca’s Potecari Rosa a comprà... «pintura de oro»!

 

         Quant tornàvem cap a la vila, devés les nou, casi feen taringa es carros que feen es matex tragí...

       En passà pe Son Cal.là veem, a vegades, sa guarda d’euvees que anaven cap en es sestedós, después d’haver-sè menjat totes ses fues que v’ien trobat abax d’ets abres...

         A s’era, desjunyíem i giràvem es carro de cul per descarregà. Si no hi ‘via res pus que fé, correns cap a ca-nostra, perque no passassin ansi.

 

         Qualq’any, la mà trea poc’alga i ‘vien d’aprufità com n’hi ‘via, anant-hí ets horabaxes; o anant més enfora: a Ses Covetes o en es Trenc. També tenia es seu encant: es padrí posava part damunt ses bandes des carro quatre xércols de fusta i los tapava amb sa vela per guardar-mós d’es sol agostenc que picava fort ferm. Es carro parexia una tenda de campanya que caminava. Cuidadós com era, posava damunt sa mula es veletó perque «també ella -dea ell- tenia dret a un poc d’ombra».

         Per altra banda, com tots es nins de Campos, s’horobaxa, en lloc de berenà, jo «fea berena».               

Comments