Bm-1874a-2

      Posta de sol.

 

¿Perqué está l’anima trista

Perqué creix lo desconort,

Cuant sa darrera mirada

Mos llança á n’el front lo sol?

 

Tot es bell en aquesta hora;

Los núbols se brufan d’or,

Los cims, de morat se vesten,

y la mar semble de foch.

 

Prest callan les aus, y l’aire

Qu’el mantell de la nit mou,

De les floretes marcides

L’essencia escampa llavòrs.

 

Tot queda en pau en la terra,

Tot queda en pau, fora el cor;

Aquest no atura ses ales

Mes qu’entre els dits de la mort.

 

Aquest no viu de la vida

Ab que viu de l’home el cos;

Si es ditxos, viu d’esperansas,

Si es malanat, de records.

 

Y es tot hermos en tal hora!

Ella es l’hora en que les flors,

Ymatjes de l’esperansa,

Torsen per a se[m]pre el coll.

 

L’hora en que les papallones,

Ymatjes del desitj foll,

Deixan caure ses aletes

Per no tornar prendre el vòl.

 

Tot es hermos en tal hora!

Los núbols se brufan d’or,

Mes tan prest com ells s’esborran

S’esborran també els recorts.

 

Per axó està trista l’ánima,

Per axó sent desconort,

Cuant sa darrera mirada

Mos llança á n’el front lo sol.!!

 

Gabriel Maura