Gabriel Maura: Donya Juanita

Bm-1892-1


           No ‘s que puga dí d’ una manera certa es temps qu’ ha passat desque conech á Donya Juanita ; pero per lo poch ha de fé vint anys, perque me recorda qu’ era es primé que jo vivía á Ciutat, y duya un jaquet de panyo negre molt escanyat de sises, y ja me cridava s’ atenció aquesta bona senyora, que en aquell temps era una nina de dues dotzenes de Janés, morena, d’uys sèt-mesons, afavorida d’ espatles y amb sos pèus un poch girats pe ‘ses botigues.

           Encara que jo ‘par que m’ fassa tròssos per fé resaltá es séus defectes, no li faltavan certs atractius, y á més d’ axò, tenía una manera de mirá molt espressiva, un conato de mostaxillos que li feyan molta gracia, y cèrta positura general que dexava endeviná que quant fos acabada de fé, sería dona de pit, y que no dexaría passá cap ocasió sense fé tot lo possible per traginá un catòlich á n’ el cèl, per s’ aspre camí del sant matrimoni.

           Poca pena me costaria omplí unes quantes planes per doná á n’ es méus lectors sa fotografía á la menuda d’ aquesta nova amiga nostra; pero me sembla qu’ es trabay escusadó, tota vegada que aquests tipos son molt coneguts á Palma, y sobre tot per la vila d’ avall. Figurauvos una d’ aquelles senyores fetes á punta de compás y que per lo matex heu ténen tot redó, tot fora sa llengo, que solen tenirla en forma de llanceta, y moltes d’ elles es nas un poch aficionat á s’ astronomía, perque sempre mira per amunt.

          Com es temps vola depressa per tothom (fora per ses classes passives,) amb un tancá y obrí d’ uys vaig trobarme fet un homonet; y com no ‘s bò may faltá á ses santes conveniencies socials, vatx tení es gust, gracies á sa generositat des méu onclo y á sa cantidat que cobrava de ca-méua, de sortí de dins aquell jaquet, amb tanta satisfacció com sa de sa crisálida quant surt de dins s’ estreta ballaruga, per axamplá ses ales... d’ una levita llarga y fonada, de panyo comú.

           A un homo de dessèt anys que per certes rahons tan fortes com un bastó, no pot beure ni fumá, no li queda més remey qu’ enamorarse, perque aquesta es s’ única gatería que fa sa destrossa de part dedins; y ja qu’ havía determinat triá una atlota, vatx fé com ets atlots quant van á sa Porta de Sant Antoni á triá una anyella amb sos pares; la vatx triá de cinch cortés, grossa, grassa, ben plantosa y ben morena; amb una paraula, sa que me paresqué més acabada de tot el mon de senyores que jo conexía; perque es menesté sebre que ses columnes d’Hércules del mon conegut per mí, eran ses dues segones de la Sèu.

           Mes enllá, passavan novíes y canonges fent giscá ses séues sedes; atlotes y subtinents, fent renou amb sos venta<n>ys ó sabrets; pero jo no guardava dins sa méua memoria cap fisonomía, fora de ses que cada diumenge y festa miravan l’ ofici, ensistades entre el cor y l’altá major, y entre totes elles brillava en mitx, com ses llevós d’ un girasol, s’ hermosa Donya Juanita.  

Comments