Francesc Segismund Forteza: Conhort

Bm-1900-1


Conhort

 

            ¡Quina tristor fa mirar els camps quant s’en ve l’hinvernada! Han passat les calrades de l’estiu, aquell sol encés que feya madurar els fruyts y colrava els reyms ja no lluu en mitx d’un cel pur y net; par qu’haja perduda sa calentor; y la terra se refreda, cauen els fruyts, els abres, una darrera s’altre, perden les fulles y les vinyes sos pámpols, les flors més tardanes se mostían; la llevor que curós escampá el conrador colgada dins la terra se podreix, les ventades tot ho arregussen y queda la terra broxa, despuyades les vinyes, els abres estenent sos brancons rònechs pareixen calaveres que revintglantse axecan sos braços desnossats cap el cel; tot es sech, tot núu, tot fret, tot mort! ¡Quina impressió, quina pena si no sabessem qu’havía de durar poch, que prest aquells granets podrits treuríen bruya, aquells brancons sechs brostaríen, qu’esclataríen els seps revescosos y aponcellaría la verga espinosa; qu’ab alanada suau li retorn[ar]ía la primavera la vida y mos umpliría de goig la terra ab sa verdor novella, ben esponerosa, tota florida! Es que no’s morta la terra, par que dorma; y si es ben trist son so, será més alegre son despertar, que no’s morta, sols dorm!

(...) 

Comments