Esteve Ferriol: Sermó de Santa Margalida

Bm-1864-6.1


         Essent molt petita Sta. Margalida, tengué sa desgràcia de perdre sa mare. Edèsio, son pare, sacerdot dels ídols, veient-se impossibilitat de cuidar-se d’ella a causa de ses moltes ocupacions, l’entregà a una dona perquè la criàs. Aquesta, que era cristiana, la instruí en sa nostra religió, però amb tant de fruit que, essent nina encara, era ja Margalida un prodigi de virtut. Tot el seu gust era instruir-se en sa fe, i no tenia altre desig sinó d’anar allà a ont se reunien es cristians per assistir a ses hores canòniques i fer oració amb ells.

         No va desmentir Margalida aquestes hermoses disposicions a medida que augmentà amb edat, antes bé, luego que tengué ús de raó volgué ser bautisada, prometent en el sant bautisme no sols el no abandonar jamai sa fe de Jesucrist, sí que també el no tenir altre espòs que aquest divino Senyor.

        No ignorava Margalida lo molt que li podia costar aquesta promesa, però això no l’arredrà, fa aquest vot determinant antes perdre la vida que faltar a ell.

         Noticiós Edèsio de que sa seua filla era cristiana, la fa venir a seua presència i li mana o que sacrific a los déus falsos o que se prepar a sufrir los més espantosos i cruels torments. No tem per això Margalida, sinó que respon, des de luego, que primer sufrirà la mort que faltar a sa fidelitat que té promesa an el seu espòs Cristo Jesús.

       Fora de si Edèsio amb sa resposta de la santa, mana que sia castigada amb torments los més bàrbaros i cruels; però sa fortalesa de Margalida triümfa de sa crueldat d’un pare bàrbaro i desnaturalisat: sufreix, però no sacrifica. Desesperat ja Edèsio de veure sa constància de sa nostra santa, deixa de regonèixer-la per fia, la fa vestir d’esclava i l’envia an es camp a pasturar ses seues pròpies ovelles.

      Pensava aquest cruel pare vèncer amb aquesta humillació sa fortalesa de l’heroica Margalida, però s’enganya: ella sufreix s’humillació així com sufrí es torments.

         Retirada ja a sa soledat des camp, pareixia que no havia de ser més perseguida, però no és així; el Senyor la tenia destinada per pelear i vèncer, i en qualsevol lloc se trop, s’encuantra amb nous combats a ont demostrar sa seua fortalesa i lealtat. Passant un dia Olíbrio, governador d’Antioquia pes lloc a ont ella pasturava i vaent-la tan hermosa, s’acosta a ella, li féu vàries preguntes i havent ella dit entre altres coses que era cristiana, pren d’això motiu per trasladar-la a Antioquia amb s’esperança de fer-la apostatar i prènder-la después per esposa.

        La crida an es tribunal el dia siguent i li ordena que sacrific a los déus falsos o que se prepar a sufrir espantosos torments. Però per tota resposta sent que Margalida li diu: «Senyor, atormentau-me de sa manera que vulgueu, que es torments no seran capaces a fer-me faltar a sa fe que tenc promesa a Jesucrist».

        Furiós Olíbrio mana que sia assotada amb vares plenes de nuus. Una multitud de verdugos descarguen assots sobre ella, però Margalida no cedeix: a pesar de que trossos de carn se separaven del seu cos, a pesar de que sa seua sang corria per sa terra, ella immòbil enmig de sa sala, amb sos ulls alçats en el cel, no exalava una queixa ni deia una sola paraula, fins que, notant que los verdugos, cansats ja d’assotar, havien deixat d’atormentar-la, girant-se an es tirano li diu: «Senyor, inventau altres torments, que Jesucrist m’ajuda i sa meua fortalesa és molt superior a tot lo que pugueu inventar».

(…)

Comments