Damià Huguet: Camp espiritual

Bm-1976-2


            CAMP ESPIRITUAL

 

Els cavalls van de trot pels rostolls

quan les eugues pasturen. Volen sól·leres, grills, capseriganys

solitaris dins l’aire melós d’un setembre enfosqueït, tenebrós:

Escopim grums de mel, lletrada de sal, pa de vi, de segó,

tot acariciant fulles d’heura, fonoll, romaní,

indecisos vetlant els conills,

les genetes que tresquen pletons, revellars i guarets.

Engospam sals de fang, els sadolls: blat pansit i saïm.

Eixancats com titelles de drap destenyit o corcats arlequins

que es capfiquen com aus de paper dins estanys d’oli vell, follament.

Llavors, a les deu, ens clourem com un puny, dins el llit.

 

(Mai més serà febrer si es rebenten els crancs.

Ja s’estufen puputs.

                               Recordau els pasquins d’aquell film prohibit.

L’âge d’or. Metamorfosi d’un estat de passió gens comú.

                   Papallones i grills.

El 46 és la resulta dels 28 que tenc ara. Ho escric.

Jean Vigo, embastat, incorrupte, gatàs, s’ha fet la punyeta de tot:

engatat de cel·luloide estantís.

Per què, però, vint-i-quatre imatges per segon escatimen

l’expressió conrada de qui ho vol dir sense escriure-ho?

De sis a set un coit junts. Cinc minuts amb tu.

—Pren la píndola, però.)

 

Tardor infernal. Temps de gleves sucant murmuris i greus;

mesquines a baix preu, menyspreat, informals innocents.

Un estol de vedells socarra l’alfals, el canyar, prop del riu.

A la taula de pi els espectres dejunen, inconcrets, de mots nous,

amb els deu manaments ben escrits al tasser, al fossar, ja marbrenc.

Quan les ombres se’n van, fent capades i creus,

pengen quatre fanals dins un baf de cabrits. Tastam déus i gargalls,

com furtius caçadors que amaguen passions dins taleques de pell.

Mastegats verds d’estiu. Sopar d’albons, de cards i ganivets.

S’hi mustia el vi blau dins el fang dels tassons.

Les llampugues fan plat, i els pagells, vora el pa, lluny del foc.

Camp d’aram.

 

(I

Tornarà a ser primavera demà mateix.

Obrirem la clau amb el pany rovellat. Ferrers secrets.

Una òliba de foc apagarà el so cec, escardat, de les campanes en flor.

 

II

Ha mort el poeta embarassat, es diu que follament.

Li faran l’autòpsia a cops de xerrac o escarpra d’argent.

Hic jacet H. ROIG. La primavera lluu flors de paper. Fulles d’or.

 

III

Els mariners grumegen raboses a la cala.

Boixen follies, menjant codonys, nesples i aglans.

El ventre sempre escup les tempestes interiors.

No cal esvortar versos. El cos ja se marceix.)

 

Escopim, engospam. Caminam despullats pels rostolls, remugant:

suats com cavalls desbocats, com rogencs muls travats

que s’embafen de fems, de clarors o de llums sadollades de vents.

Clau del vers.

S’ha fet hora d’esterrossar el camp amb un poema.

 

Mes, llavors, la vida, què seria?

Comments