Contracte per a la construcció del retaule major de Santa Eulàlia

Bm-1750*-2


Breu i sustancial notícia de los enormes delictas de un famosísim gat del convent de Sant Domingo sentenciat a mort sens apel·lació

 

              I

Victòria, reverends pares!

Sempre triunfa el qui vetla;

treguem los llums de sa cel·la

y facem tots alimares.

 

              II

Fesem bulla y repiquem

si la notícia los quadre,

pues ya tenim pres es lladre

que tant desitjat havem.

 

              III

Aquell qui havia tants de añys

que dins las cel·las entrave

y se’n duya quant trobava,

causant mil perjuys y dañys.

 

              IV

Aquell gat de tan gran maña

que aufàbias destepava,

ollas, caxons, y saltava

més velós que una araña.

 

              V

Aquell qui los torcabocas,

ses cuyeras y forquetas

se’n duya ab ses dents estretas,

enceïmades y cocas.

 

              VI

Aquell lladre des formatje,

tant des vey com des novell,

pues, del que ha pres, un vaxell

tendrà per fer viatje.

 

              VII

Aquell traganta varema,

principis y piatansas,

gran perseguidor de pansas

y figas en la corema.

 

              VIII

Aquell qui las sobresadas

se’n portava a fileyons,

blanquets y botifarrons

y llangonisas gruxadas.

 

              IX

Aquell gran buida salceras,

de congrets y de rostillas,

y destre en treure pastillas

de dins ses xocolateras.

 

              X

Aquell lladre de pastisos,

gubellets y tortadillas,

menjà blanch, cansaladillas

y de buñols estentisos.

 

              XI

Aquell qui en menos de un credo

a dotze quartos dave vel,

més balitre que un mostel

case aucells, com en Toledo.

 

              XII

Aquell qui a fra Marc, lo llec,

cinc coloms li va robar

y cruus los se va menjar

sens tirar plomas ni bec.

 

              XIII

Aquell de tan bonas mañas

qui a dos pardius pegà fua,

però quedà, se bandua,

com es gat d’en Paracañas.

 

              XIV

Aquell qui, sense rebuix,

fent s’adormit vigilava

y, quant podia, robava

es pa moll del lector Puig.

 

              XV

Aquell qui per los rebots

y armaris se n’entrava

y molt gentilment robava

se confitura[1] des pots.

 

              XVI

Aquell del noviciat

qui a los joves desxondia

y, qual mestre, los prenia

quant tenían amagat.

 

              XVII

Aquell dels estudiets

qui tants ne va registrar,

que arribàrem a pensar

éran diables boyets.

 

              XVIII

Aquel de indústrias tan raras

qui, derrera en Tià, entrava

los matins y escumbrava

mentras llum dava a los frares.

 

              XIX

Aquell qui en sentir remors

que la pasta era ben tova,

se n’anava a certa alcova

a fer ses ayguas majors.

 

              XX

Aquell qui fent rapa-rapa

de tot se umplia es gavaix

y, quant havia fet maix,

prenia terra de Papa.

 

              XXI

Aquell qui havia escullit

los porxos per son palàcio,

los quals, molt grave y de espàcio,

pesetjava de dia y nit.

 

              XXII

Aquell destruïdor de cel·las,

trencant plats, tasons y xícaras;

gat llavent de ungles píqueras

que feya abat de ses mel·las;

 

              XXIII

pensant, però, ab agudesa

que rómprer-las no poria,

deye «tate» y se resumia:

«no en vull, yo profés pobresa».

 

              XXIV

Per fin, aquell bocañam,

—lladre, de lladres lladró,

y del gran lladrum patró—

tench yas agafat ab un am.

                                                 (...)



[1] Corregim confltura.

Comments