Carta de Ramon Picó i Campamar a Tomàs Forteza

Bm-1874-4


            Car amich: A son degut temps rebí tes dues ultimes de 23 Nbre. y 14 Dbre. ultims: no cal dirte que’m vaig alegrar molt de sebre noves teues y de ta familia; tots noltros també estam bons G.A.G.

            Del catalanisme y dels catalanistes, no te’n puch donar mes que noves tristes. Tots los periódichs redactats en catalá y lo mateix los diaris redactats en castellá, que’s publican aquí, han romput un foch granejat d’insult, de sátires y burles contra el grupito de las es (que axís mos anomenan) que no para ni un moment. Aquesta questió no sols dona que fer á la premsa periódica sino que tothom se’n ocupa: a la Jove Catalunya també hi ha escaramusses entre’ls dos bandos y s’han perdut ja algunes sessions disputant sobre les as y es: com pots suposar, en estes disputes se fuig casi sempre de la questió, se’n pujan per les branques y pegan de cap de Pera á cap d’Artá, per quedar á la fi lo mateix que antes. Lo Teatre Catalá, mes mort que viu, continua monopolisat per en Pitarra que s’hi ha tancat dedins y no vol obrir les portes a ningú. Dels Jochs se nomes que’ls adjunts se reuniren, disputaren sobre reglament, en Roca digué tres o quatre inconveniencies, acordaren cridar junta general per reformar el Reglament y elegiren los nous mantenedors. D’aquests puch dirte que D. Manuel Milá ha dimintit; se diu també que ha dimitit en Victor Balaguer y que quedan per ara en Briz, en Blanch, en Roca y no se quins altres, y que lo primer d’aquests tres será’l president y lo ultim el secretari.

            Aquest es á grandes rasgos l’estat actual del catalanisme, y no m’entretench en detalls perque si axis ho fes no’m bastaria un llibre, y lo cert es que seria un llibre que faria plorar. Talment sembla que tothom treballi per posar en ridicul lo catalanisme: tothom fa lo que sap per matar la naixent literatura; y per acabar te diré que ho veig tot perdut, tot mort. No cal ferse il-lusions, la casa s’esfondra y no hi ha remey per ella. Tu dius que no’m desanimi...! Lo que jo voldria fora que vinguesses á viure per aquí, veyam si’t desanimarias ó no. Pots creure que’stich tan desanimat que mes no hi puch esta[r]: he perdut completament les ganes d’escriure, he deixat tots mos plans; y respecte de la fe que m’aguantava la veig ara brillar com un llumet d’oli que s’apaga: casi casi estich convensut de que anam darrera una utopia. Tench estones de dubte terrible y caich en un defalliment tan gran que apar que tot jo m’enfonzi dins un mar de tristeza. ¡No may que hagués tornat de Mallorca! Quina diferencia, amich meu, entre viure entre aquets catalanistes, sepulcres emblanquinats, ó corre per les platjes, costes y cales de Pollensa.

            M’assembla que’l Renaixement agonetja y apar que’l cor me diga que la restauració borbónica l’enterrará.

                                                                        (...)

           He sabut que en Pons i Gallarza es mor per ser tot un aristocrata: m’han dit que ha posat cocho, que va tan enguantat (això ja’u sabia) y que torna á donar reunions literarias: tanbe me pintaren en Pons dins casseua un vespre de tertulia que’m sembla veurerlo tot fet un pollo, anant y venint, tocant l’espatla dels concurrents ab lo capiró dels dits de la ma dreta, saludant y vinclantse com un datiler y fent capades mentre la seua dona fa á ses amigues lo judici critich de les composicions que’s llegeixen. Segons tench entes el general axisteix á dites reunions, ja’s dehu devertir molt. Tu, segons tench entes, ets un dels condemnats á llegir..., te planch, te planch!

           Y á n’Obrador com li va el col-legi? ja’l saludaras de part meua.

                                                                        (...)

           Espressions á ta esposa, filles, pare y germans y disposa de ton amich

Ramon Picó

Aquesta carta es escrita al carril, dispensa les faltes.

Comments