Bm-1691-2

El nom de Déu invocant

comensaré

y la història contaré

de los Jueus,

y confio jermans meus

que supliran

las faltas que trobaran

en est tractat,

que és memòria del pecat

y mal servey

cuant de Moysés la lley

ells observaban

y las cerimònias guardaban

sens fer jamai

en disapte cap trebai

en que los fos

necesari y profitós

com sels notà,

y per cert los avisà

el Sant Ofici

demostrant se gran malici

que els desditxats

se tenian per culpats

en aguiar

lo que habian de menjar

en aquell dia,

ni es mudavan sa camia

puix que pensavan

que el disapte no guardavan

axò faent

sens sortir aquesta gent

del seu error:

però encara fonch pitjor

cuant un cert dia

una xinxa una tenia

sobre sa manta

y vent una altra brutó tanta

se mà allargà

sols per poderley tomà

y en ràbia cuan o vé

se de sa xinxa digué

que la dexàs

que el disapte no trencàs.

Sols aquest hecho

diu que un judío de pecho

ha de estimar

primer morir que trencar

lo Sant disapte,

puix ni ha de cercar recapte

en que res tenga

consevulla axò se entenga

és detestable.

Era més abominable

jermanets meus

el veurer que aquells jueus

nunca paraven:

de tots los sants blasfemaven

y en més porfia

de Jesús y de Maria.

Oh mala casta!

A la verge pura y casta

odi tenian

y tant que no la volian

anomenar

com una eu va confesar

ab valentia,

dient que en lloc de dir Maria

deia Burballa.

Oh mirau quina canalla

tan atrevida

que a la Reyna de la vida

volgués gosar

de tal modo despreciar

y aun més tristesa

es veurer que sa puresa

y castedat

de Maria sens pecat

tots la negaven,

ni a Déu trino confesavan

per anar al cel:

sols a son Déu de Israel

tots adoravan

y a un Sant Cristo asotavan

aquets infaels:

mirau si eran cruels a tal bondat

que el fill de Déu encarnat

tots el negavan

y encara aguardavan

el que vengués

y del treball los tregués

com los habia

promès per la profesia

de Daniel, dient vendria del cel

lo fill de Déu

a alliberar el poble seu

de tot pecat,

però amb axò no ha acabat

s’atraviment

al Santíssim Sagrament

tots el negavan

y a Cristo maltractavan

sacramentat,

burlant de la potestat

que el conté

qui és com a Déu vertadé

cosa divina,

en particular en Moxina

aquell malvat

después de haber combregat

sen aportà

s’òstia santa en sa mà

fins a caseva

y en se crueldat seva

la maltractà de tal trassa

tiranlà dins una bassa

de inmundícia

sense tèmer la justícia

de un Déu Sant

qui tot eu està mirant

cristians meus

que mals y cruels jueus

y que malvats

puix aun majors pecats

pas en silenci.

Oh mon Déu de paciènci

que eu aguardat

com a molts no eu castigat

molt de temps ha,

y és que Déu per esperà

que es convertisen

y de cor se arrepentisen

obrà així

com de fet se convertí

la major part:

altres usaren del art

que tots bé saben

puix de presa se embarcavan

tots amb un dia

en una nau que hey habia

y era de Ynglesos

per el temor de ser presos

del Sant Ofici

y escapar de la Justici

perque pensaban

que si a Mallorca els trovaban

molt patirian

per axò anarsen volian

devers Liorna

aont poguessen en forma

judaisar

y la seva lley guardar

sens ningun dany:

axò succeí en lo any,

y no vaix fuit,

mil siscents vuitanta vuit.

             (...)